Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,26-38
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:
--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:
--No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l'àngel:
--Com podrà ser això, si jo sóc verge?
L'àngel li respongué:
--L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
--Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
I l'àngel es va retirar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens fa escoltar l'altra anunciació, la de l'àngel a Maria. És una pàgina de l'evangeli que mai podem donar per descomptat, encara que l'hàgim escoltada tantes vegades. La Paraula de Déu és sempre nova perquè amaga en ella l'horitzó sense límits de l'amor de Déu, que mai no acabarem d'entendre amb la nostra ment limitada i el nostre cor mesquí. Escoltar aquest passatge de l'evangeli pocs dies abans de Nadal és una gràcia afegida per poder rebre una mica més del tresor d'aquest misteri. En aquests dies d'Advent ?com hem pogut comprovar? hem estat agafats de la mà per la Paraula de Déu que ens ha introduït dia rere dia en la riquesa extraordinària del misteri del naixement de Jesús. És propi de la Paraula de Déu parlar al cor del creient. Cada vegada que ressona té un nou sabor, un sentit més profund, precisament perquè empeny qui l'escolta a renovar el cor, a canviar-lo, a fer-lo partícip de noves perspectives. Aquest fet causa en nosaltres una mena de torbament. També a Maria les paraules de l'àngel li van provocar un torbament. La Paraula de Déu provoca sempre un moviment interior. Quan l'àngel parla no pronuncia paraules llençades al vent, vol tocar el cor i canviar-lo. I aquest fet provoca sempre interrogants, reflexions, preguntes, anhels de novetat. Li ha passat a Zacaries, li passa a Maria i ens passarà a cadascú de nosaltres si escoltem l'Evangeli amb el cor obert i la ment atenta. Maria és un exemple per tots nosaltres. Ella és la primera dels creients. La Paraula de Déu ha de ser escoltada amb la mateixa actitud amb que ella ho va fer. També ella es va torbar per les paraules tan extraordinàries de l'àngel, però, a diferència de Zacaries, Maria no es tanca en si mateixa a causa del torbament, no interromp el diàleg amb l'àngel, com tantes vegades ens passa a nosaltres, que ens fem enrere quan l'amor es fa més exigent i ens vol comprometre amb un designi més alt. De fet preferim els nostres petits i estrets horitzons al somni gran que el Senyor ens proposa. I canviem la nostra miserable inoperativitat per la falsa humilitat del qui no es creu mereixedor de la crida de Déu. Maria sabia prou bé que era una pobra noia d'un poble perdut de la perifèria de l'Imperi romà. I, tot i ser conscient de la seva feblesa, continua el diàleg amb l'àngel. I acaba donant el seu «sí» a la invitació que ha rebut. Des d'aquell dia ha canviat la història del món. Aquell petit «sí» ha canviat la història dels homes. Han passat més de dos mil anys des d'aquell «sí» a l'àngel. Aquell dia «la Paraula s'ha fet carn». I Maria ha esdevingut la primera dels creients, la primera que ha acollit amb el cor la Paraula de Déu, fins al punt d'esdevenir carn de la seva carn. Ella va davant nostre i continua indicant-nos el camí de la fe que és, precisament, el de l'escolta de la Paraula de Déu. Els nostres «sí» de cada dia continuen canviant la nostra vida i la del món. La història del món canvia cada vegada que diem «sí» al Senyor que ens crida. Deixem-nos acompanyar per Maria i diem amb ella: «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
