Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 16,23-28
Aquell dia no em fareu cap més pregunta.
"En veritat, en veritat us ho dic: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra alegria serà completa.
"Us he parlat de tot això amb imatges, però arriba l'hora que ja no us diré res més valent-me d'imatges, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. Aquell dia demanareu en nom meu, però us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Hasta ahora", dice Jesús a los discípulos, "nada le habéis pedido en mi nombre", es decir, no se han unido a la comunión de su Espíritu. Su fe era todavía inmadura, pensaban en Jesús con las categorías del mundo. Para comprender a Jesús y estar así unidos a él, es necesario acoger su propio Espíritu en nuestros corazones. Los discípulos le recibirán el día de Pentecostés y les acompañará todos sus días. También nosotros recibimos el Espíritu en los signos sacramentales y cada vez que se nos proclama la Palabra. Como a los discípulos de entonces, se nos abren los ojos del corazón y comprendemos el gran misterio de amor que nos rodea. La comunión con Jesús no es fruto de un conocimiento teórico; es sobre todo comunión de amor y entrega confiada a él. El apóstol Pablo, abrumado por este amor, decía: "Para mí la vida es Cristo" (Flp 1,21). La comunión con Jesús hace comprender las palabras que siguen: "Aquel día pediréis en mi nombre y no os digo que yo rogaré al Padre por vosotros, pues el Padre mismo os quiere, porque me queréis a mí y creéis que salí de Dios". Jesús dice a los discípulos, y a nosotros, que vino a la Tierra para ser uno con los discípulos, para llevarlos al seno del Padre. Está a punto de pasar de este mundo al Padre. Pero vuelve al Padre, ya no solo, como bajó, sino con los discípulos de ayer, de hoy y de mañana, a los que compró con su sangre. Demos gracias al Señor por su amor que nos envuelve y nos salva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
