Recuerdo de la oración por los nuevos mártires del siglo XX presidida por Juan Pablo II, durante el Gran Jubileo de año 2000, en el Coliseo de Roma junto a los representantes de las Iglesias cristianas. Llegir més
Recuerdo de la oración por los nuevos mártires del siglo XX presidida por Juan Pablo II, durante el Gran Jubileo de año 2000, en el Coliseo de Roma junto a los representantes de las Iglesias cristianas.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 16,5-11
Però ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que la tristesa us omple el cor perquè us he parlat així. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. I quan ell vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna: pel que fa al pecat, perquè no creuen en mi; pel que fa a la justícia, perquè me'n vaig al Pare, i ja no em veureu més; i pel que fa a la condemna, perquè el príncep d'aquest món ja ha estat condemnat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Para Jesús es hora de inaugurar el tiempo de la fe. No debemos pensar que este tiempo es más pobre que el de los apóstoles. El Espíritu Santo derramado en el corazón de los discípulos decide el tiempo de la Iglesia. Es el Espíritu el que sostiene a los discípulos, les consuela, les conforta, les custodia, les ilumina y les permite comunicar el Evangelio del amor para transformar el mundo. El Espíritu ayudará a los discípulos en los momentos difíciles que tendrán que afrontar. El Espíritu "convencerá al mundo en lo referente al pecado, en lo referente a la justicia y en lo referente al juicio". El evangelista imagina como una gran asamblea en la que se revela, se desenmascara, el mal que actúa en el mundo para destruirlo. Es la tarea que los discípulos deben vivir dejándose guiar por el Espíritu. Es necesario consumir sus ojos en escrutar el mundo y la historia a la luz de las Escrituras con la ayuda del Espíritu para poder detectar el mal que actúa en el mundo y derrotarlo y emprender los caminos del amor que salvan al mundo. Esta es la grave y fascinante tarea que todavía hoy tienen los cristianos: ser profetas que desenmascaran el mal y que, ante todo, muestran el camino del bien con su ejemplo. Uno de ellos, el arzobispo Óscar Romero, sigue hablando hoy. Leía la dramática historia de su tiempo a la luz de la Palabra de Dios. Por supuesto, le costó el martirio, pero su testimonio sigue siendo hoy tan valioso como siempre. Ante las acusaciones que se le hacían, respondía que lo único que hacía era leer la historia a la luz del Evangelio: "La Palabra es como el rayo de sol que viene de lo alto e ilumina. ¿Qué culpa tiene el sol cuando su luz purísima encuentra charcos, excrementos, basura en esta Tierra? Debe iluminar estas cosas, de lo contrario no sería sol, no sería luz, no resaltaría lo feo, lo horrible que existe en la Tierra".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
