LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la Pasqua
Paraula de déu cada dia

Pregària de la Pasqua

Record de sant Anselm (+1109), monjo benedictí i bisbe de Canterbury. Per amor a l'Església va suportar l'exili. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la Pasqua
Divendres 21 de abril

Record de sant Anselm (+1109), monjo benedictí i bisbe de Canterbury. Per amor a l’Església va suportar l’exili.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 21,1-14

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:
Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu:
--Me'n vaig a pescar.
Els altres li diuen:
--Nosaltres també venim amb tu.
Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. Llavors Jesús els digué:
--Nois, no teniu res per a menjar?
Li respongueren:
--No.
Ell els digué:
--Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.
Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:
--És el Senyor.
Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu:
--Porteu peixos dels que acabeu de pescar.
Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué:
--Veniu a menjar.
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.
Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Els apòstols, que havien abandonat les seves xarxes per convertir-se en pescadors d’homes (Lc 5,10), tornen a ser pescadors de peixos. I ara, quan Jesús apareix sense que el reconeguin, es repeteix l’escena del principi. També aquesta vegada han pescat en va durant tota la nit. És l’experiència d’un treball sense fruits, l’experiència de pensaments, preocupacions i neguits que no porten enlloc. Sense la llum de l’Evangeli, de fet, és difícil treballar i donar fruits. Però amb Jesús que s’apropa sorgeix l’alba d’un nou dia. És el Ressuscitat, però no se n’han adonat, no l’han reconegut. Tot i estar cansats i comprensiblement desanimats l’obeeixen i llencen les xarxes a l’altre costat. Potser en aquesta veu senten el ressò de la que han escoltat durant tres anys i que els ha fascinat. No creuen que encara pugui parlar. I potser instintivament —és bonic l’instint que prové del costum d’escoltar l’Evangeli— obeeixen i tiren les xarxes. La pesca és abundant, més enllà de tota mesura. En aquest moment reconeixen al Senyor. L’eficàcia de l’Evangeli els obre els ulls i els cor. Potser comprenen millor el que Jesús els havia dit em el passat: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). Només amb el Senyor és possible l’impossible. El deixeble de l’amor se n’adona. Reconeix al Senyor i ho diu de seguida a Pere que, trasbalsat per la joia, es tira al mar per reunir-se, nedant, amb Jesús. En aquella riba els deixebles reviuen la comunió amb el Mestre. Jesús ja ha preparat per a ells la brasa amb el foc i espera el peix capturat en la pesca miraculosa. És el banquet del Ressuscitat amb els seus. Les paraules de l’evangelista recorden les de la multiplicació dels pans i de l’Eucaristia. I, en efecte, és propi de la celebració de l’Eucaristia el lloc on s’edifica la comunitat dels deixebles, el lloc de la multiplicació de l’amor.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.