Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s?ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 15,1-24
Antíoc, fill del rei Demetri, envià a Simó, sacerdot i cap dels jueus, i a tota la nació jueva, una carta des de les illes gregues. La carta era redactada en aquests termes:
?El rei Antíoc saluda Simó, el gran sacerdot i cap dels jueus, i tota la nació. Com que alguns homes que són la pesta s'han apoderat del regne dels nostres pares, jo vull fer valer els meus drets sobre aquest regne perquè torni a ser el que era abans. He reclutat nombroses tropes i he equipat naus de guerra. Estic decidit a desembarcar al nostre país i venjar-me dels qui l'han destruït i han assolat tantes ciutats del meu reialme. Ara, doncs, et confirmo totes les exempcions tributàries que t'han acordat els reis antecessors meus. Confirmo també els altres favors que t'han concedit. T'autoritzo a encunyar moneda pròpia de curs legal en el teu país. Jerusalem i el seu temple seran lliures. Queden teves totes les armes que has fabricat i les fortaleses que has construït i que ara ocupes. Tots els deutes actuals o futurs amb el tresor reial et són condonats des d'ara i per sempre. I quan haurem recuperat el tron, et cobrirem d'honors a tu, la teva nació i el temple, i la vostra fama s'escamparà per tota la terra.?
L'any cent setanta-quatre, Antíoc s'embarcà cap al país dels seus pares. Tot l'exèrcit se li va unir, llevat d'uns pocs que van donar suport a Trifó. Antíoc es posà a perseguir-lo i Trifó es refugià a Dor, ciutat de la costa, conscient que les desgràcies se li anaven acumulant, ara que l'havien abandonat les seves tropes. Antíoc va acampar prop de Dor amb cent vint mil soldats d'infanteria i vuit mil de cavalleria. I posà setge a la ciutat mentre les naus la bloquejaven per mar. Així la tenia encerclada per mar i per terra i no deixava entrar ni sortir ningú.
Mentrestant, tornaren de Roma Numeni i els qui l'acompanyaven, amb cartes adreçades als reis dels diversos països. Eren redactades en aquests termes:
?Lluci, cònsol de Roma, saluda el rei Ptolemeu. Els ambaixadors dels jueus, els nostres amics i aliats, han vingut aquí enviats pel gran sacerdot Simó i el poble jueu per renovar l'anterior tractat d'amistat i aliança. Han portat, a més, un escut d'or, que tenia un valor equivalent a uns quatre-cents quilos de plata. Per això hem decidit d'escriure als reis dels diversos països per demanar-los que no busquin de fer-los cap mal, que no els ataquin ni a ells ni les seves ciutats ni el seu territori i que no s'aliïn tampoc amb els qui els combatin. Hem accedit també a acceptar-los l'escut. Si teniu entre vosaltres gent indesitjable que s'han escapat del territori jueu per refugiar-se en el vostre país, poseu-los en mans del gran sacerdot Simó perquè els castigui segons la llei jueva.?
La mateixa carta va ser adreçada al rei Demetri, a Àtal, a Ariàrates, a Àrsaces, i als indrets següents: Sàmpsaces, Esparta, Delos, Mindos, Sició, Cària, Samos, Pamfília, Lícia, Halicarnàs, Rodes, Faselis, Cos, Side, Arvad, Gortina, Cnidos, Xipre i Cirene. Una còpia de la carta fou també adreçada al gran sacerdot Simó.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El text recupera la narració d?alguns episodis dels jueus vinculats a esdeveniments de Síria. Es parla d?Antíoc que puja al tron ocupant el lloc del seu germà Demetri II, presoner dels parts. Havia crescut a Side, a Pamfília. Antíoc, tot just arriba al poder, per guanyar-se el suport dels jueus a les seves reivindicacions al tron d?Antioquia, escriu a Simó reconeixent tots els títols i totes les concessions fetes anteriorment als jueus pel rei de Síria. En realitat Antíoc segueix en tot la política del seu pare i del seu germà: fer grans concessions quan necessita aliats, i negar les seves paraules un cop passa el perill. Els jueus, d?altra banda, tenien cada vegada més consciència de la independència que havien aconseguit en la pràctica. La prova concreta d?això eren les concessions, inclosa la facultat d?encunyar moneda pròpia que aquí s?esmenta per primera vegada (v. 6). Tot Judea estava ja en mans jueves i s?escapava al control d?Antíoc. Trifó, durant la captivitat de Demetri, havia intentat fer-se amb tot el poder lluitant directament contra els prínceps de la família real que governaven les diferents províncies de l?imperi. Per la seva tirania moltes tropes el van abandonar, concentrant-se en Selèucia prop la reina Cleòpatra, muller de Demetri, que, per evitar que la ciutat fos lliurada a Trifó, es va dirigir a Antíoc oferint la seva mà i el regne. Quan Antíoc va desembarcar a Selèucia va trobar les tropes disposades a unir-se a ell i va atacar Trifó que es va veure obligat a fugir a Fenícia i a refugiar-se a Dora, ciutat prop del Carmel. Arribats a aquest punt l?autor interromp la narració del setge que Antíoc va fer sobre Dora per informar del resultat de l?ambaixada de Simó a Roma, que havia portat com a obsequi un escut d?or per al Senat romà. És com si volgués destacar la diferència entre la benevolència que van mostrar els romans vers als jueus i la ingratitud dels sobirans selèucides. La carta probablement és del cònsol Luci Calpurni Pisó. Les recomanacions dels romans a Ptolemeu i als altres destinataris van més enllà d?una simple renovació d?amistat i d?aliança. Els romans intervenen amb autoritat davant pobles estranys a l?aliança ?en la carta en figura una llista?, i es pronuncien a favor dels jueus, recomanant no fer-los mal ja fos lluitant directament contra ells o ajudant als seus enemics. Les paraules suggereixen als pobles veïns fins a quin punt Roma tenia en gran estima Simó i el poble jueu. Era un exemple d?estratègia global per establir un ordre de pau que Roma ja podia permetre?s.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
