Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L?Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jutges 6,11-24a
L'àngel del Senyor va venir a asseure's sota l'alzina d'Ofrà, que era propietat de Joaix, del clan d'Abièzer. Gedeó, fill de Joaix, estava batent el blat a dins del cup per salvar-lo dels madianites. L'àngel del Senyor se li va aparèixer i li digué:
-El Senyor és amb tu, guerrer valent.
Gedeó respongué:
-Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: "?No és cert que el Senyor ens va treure d'Egipte?" El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites.
El Senyor es girà cap a ell i li va dir:
-Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ?No sóc jo qui t'envio?
Gedeó respongué:
-Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassès i jo sóc el més jove de la meva família?
Llavors el Senyor li digué:
-Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractés d'un sol home.
Però Gedeó va insistir:
-Si gaudeixo del teu favor, dóna'm un senyal que ets tu qui em parla: no et moguis d'aquí fins que torni amb l'ofrena que et vull presentar.
El Senyor respongué:
-No em mouré fins que tornis.
Gedeó se'n va anar a preparar un cabrit, prengué un sac de farina i en va fer pans sense llevat. Va posar la carn en una panera i el brou en un tupí. Ho va portar a l'àngel i li ho va oferir sota l'alzina. L'àngel del Senyor li digué:
-Pren la carn i els pans, posa'ls sobre aquesta roca i aboca-hi el brou.
Quan Gedeó ho hagué fet, l'àngel del Senyor, amb la punta del bastó que duia a la mà, va tocar la carn i els pans. De sobte, va sortir una flamarada de la roca i els consumí. Llavors l'àngel del Senyor va desaparèixer. Gedeó comprengué aleshores que era l'àngel del Senyor i digué:
-Pobre de mi, Senyor Déu! He vist el teu àngel cara a cara!
Però el Senyor li digué:
-La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.
Gedeó va dedicar un altar al Senyor en aquell indret i li posà aquest nom: "El Senyor és pau." L'altar encara avui és a Ofrà d'Abièzer.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
A continuació de la història de Dèbora, profetessa i jutge, ve tot seguit el cicle de Gedeó, que ocupa uns tres capítols del llibre. La història comença amb la constatació de l'esclavatge del poble d'Israel sota el jou dels madianites, els quals els obliguen a treballar per a ells. En efecte, els requisaven totes les collites. Gedeó però, mirava d'enganyar-los intentant guardar la collita per a ell. Mentrestant, Israel no parava de pregar al Senyor perquè una vegada més els alliberés de l'esclavitud. El Senyor veu el sofriment del seu poble, escolta la seva pregària i decideix intervenir. Es presenta, per tant, a Gedeó mentre està treballat. El Senyor es presenta sota l'aparença d'un àngel que parla directament amb Gedeó, com en altre temps havia parlat amb Abraham i Moisès. El Senyor es revela sempre com a paraula. "El Senyor és amb tu, guerrer valent". Gedeó respon en plural a aquesta salutació: "Perdó, Senyor meu! Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això?". Gedeó sap prou bé que la crida del Senyor no és mai individual, s'adreça a tot el poble al qual ell, en aquell moment, representa. Gedeó no està preocupat per a si mateix, ni per al seu propi futur individual, sinó per a tot el poble d'Israel. El Senyor respon escollint al mateix Gedeó i enviant-lo a vèncer el mal del qual es lamenta: "Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites". Gedeó s'atemoreix davant d'aquesta resposta. Com podrà ell, el més petit d'una de les famílies més pobres, combatre un enemic tant potent com els madianites?. Però per a Déu no hi ha res impossible. El Senyor té criteris diferents als humans: ell elegeix allò que el món menysté. Aquesta és una mena de llei que travessa tota la Sagrada Escriptura. La força de Gedeó és el Senyor: "Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractés d'un sol home". Gedeó comença acollint aquestes paraules. Vol però, continuar encara la conversa per estar cert del tot que és Déu qui li parla. Podríem dir que vol "veure" Déu amb els seus propis ulls. I el "veu" en el context de l'hospitalitat. Gedeó, com en un gest litúrgic, ofereix a l'hoste l'aliment, però és el mateix hoste qui el toca i el fa sagrat. I en aquell moment l'àngel del Senyor desapareix de davant els seus ulls. Sembla una anticipació de la trobada d'Emmaús. Des de l'inici de la història de la salvació, l'hospitalitat i l'acollida apareixen com a lloc del trobament amb Déu. Jesús dirà: "Perquè tenia fam i em donàreu menjar; ... era foraster i em vau acollir..." (Mt 25,31-46). I la Carta als Hebreus recorda: "No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels" (13,2).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
