LA PREGÀRIA CADA DIA

Preg?ria amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Preg?ria amb els sants
Dimecres 6 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s?ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Romans 13,8-10

No tingueu cap deute amb ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. En efecte, no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. L'amor és la plenitud de la Llei.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tots som deutors de l'amor envers els altres. Això vol dir que els altres tenen dret al nostre amor, a la nostra atenció, a la nostra proximitat. Aquesta veritat representa la derrota radical de la "filautìa", de l'amor per nosaltres mateixos, que és l'arrel de tot pecat. Davant l'exemple de Jesús, que va estimar els homes fins a donar la seva vida per salvar-los, el deixeble no pot distanciar-se de l'actitud del seu mestre. Per això l'apòstol parla del deute de l'amor. L'amor cristià té aquesta exigència de gratuïtat i de totalitat. I és obvi que aquesta radicalitat no neix de nosaltres, no és fruit del nostre compromís: és un amor que només podem rebre de dalt. I practicant-lo complim aquell "culte veritable a Déu", al qual Pau ens exhorta. La urgència de l'amor ve donada pel present que apressa. Aquest és el temps d'estimar, diu l'apòstol. I nosaltres, veient la gravetat d'aquest començament de mil?lenni, comprenem la urgència amb la qual els cristians hem de donar testimoni de l'amor com a únic camí de salvació del món. Davant l'augment de l'odi i la violència, davant l'avenç del terrorisme i la guerra, les comunitats cristianes han d'abandonar tota distracció i superficialitat per a comunicar al món la primacia de l'amor. El camí de la pau és fer que l'amor prevalgui.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.