Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s?ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Macabeus 7,1.20-31
En una altra ocasió, van ser detinguts set germans juntament amb la seva mare. El rei els volia obligar a menjar carn de porc, prohibida per la Llei de Moisès, i per aquest motiu els va fer assotar a cops de fuet i de nervis de bou. Tanmateix, la qui ultrapassa tota admiració i mereix un record assenyalat és la mare. Ella, en l'espai d'un sol dia, va suportar animosament de veure com li mataven tots set fills; i és que tenia l'esperança posada en el Senyor. Dotada de nobles sentiments, animant la sensibilitat femenina amb un coratge tot masculí, exhortava els seus fills dient-los en la llengua materna:
-Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és el creador del món, ell que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l'esperit i la vida, ja que ara no us planyeu a vosaltres mateixos per amor a les seves lleis.
Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se'l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d'amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança. Però el noi no va fer cas de les seves paraules. Per això el rei féu cridar la mare i li demanava que ella aconsellés aquell adolescent perquè salvés la vida. I tant li va insistir, que la mare s'avingué a convèncer el seu fill. S'inclinà cap a ell i, burlant-se del cruel tirà, va dir al noi en la seva llengua materna:
-Fill meu, compadeix-te de mi que t'he portat nou mesos a les entranyes i t'he donat mamar durant tres anys, t'he alimentat i t'he pujat fins a l'edat que ara tens, i no he deixat de criar-te. T'ho demano, fill meu, mira cap al cel i cap a la terra. Fixa't en tot el que s'hi troba i reconeix que Déu ho ha creat del no-res, i que el llinatge humà ha estat fet de la mateixa manera. No tinguis, doncs, cap por d'aquest botxí. Mostra't digne dels teus germans i accepta la mort. Així et podré recuperar amb els teus germans quan Déu es manifestarà misericordiós.
Tot just la mare havia acabat de parlar, el noi va dir:
-Què espereu? Jo no obeiré pas el manament del rei. Jo només faig cas del manament de la Llei donada als nostres pares per mitjà de Moisès. I tu, que has inventat totes les desgràcies que cauen damunt els hebreus, no t'escaparàs de les mans de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Es relata en el text que acabem de llegir, el martiri de l'últim dels germans Macabeus, el més jove. El passatge posa l'accent en l'acció de la mare que exhorta el seu fill a acceptar la mort de mans del rei Antíoc IV, que volia convèncer-lo d'abandonar la fe dels seus pares. Aquesta història ens diu clarament que la fidelitat a la Llei de Déu comporta també el martiri. La mare, de fet, conscient de la primacia de la Llei de Déu, exhorta el fill a acceptar amb serenitat la mort: "Fill meu, compadeix-te de mi que t'he portat nou mesos a les entranyes i t'he donat mamar durant tres anys, t'he alimentat i t'he pujat fins a l'edat que ara tens, i no he deixat de criar-te. No tinguis, doncs, cap por d'aquest botxí. Mostra't digne dels teus germans i accepta la mort. Així et podré recuperar amb els teus germans quan Déu es manifestarà misericordiós" (vv. 28-29). És la fe ferma d'una mare que és conscient de la grandesa i del poder de Déu. Per a ella, el Senyor és més fort que el dolor i la mort mateixa. Per això supera la temptació de la carn que podria empènyer-la a evitar la mort del seu fill, però a costa de trair la fe. La mare sabia que fent-ho així el mataria realment. Opta, doncs, per engendrar-lo de nou, però ara per a la vida eterna, la vida que no acaba i ningú pot prendre. Podríem dir que ella en aquell moment era una màrtir, és a dir, una creient que estava donant la vida al fill. Una cosa semblant la deia l'arquebisbe Romero, predicant en el funeral d'un sacerdot assassinat pels esquadrons de la mort. L'arquebisbe, en la seva homilia, deia que l'Evangeli demana a tots els cristians de ser màrtirs. A alguns, va afegir, com a aquest sacerdot, se'ls demana fins al vessament de sang. Però a tots se'ls demana de donar la vida. I va posar l'exemple d'una mare que genera el fill en el seu si, l'hi porta durant nou mesos, el dóna a llum, i després l'alleta i el nodreix... Doncs bé, va dir Romero, aquesta mare és una màrtir perquè està donant la vida al fill. El seguiment de l'Evangeli comporta un amor sense límits. Per a Jesús, ha estat així.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.