Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica. Llegir més
Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,20-21
Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no podien ni menjar.
Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien:
-Ha perdut el seny!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús torna a casa de Simó, a Cafarnaüm. I com de costum, es reuneix tanta gent al voltant seu que no tenia ni temps de menjar. Jesús sempre es commou per aquella multitud. I no s'atura ni un moment per tal de poder-los ajudar i consolar. Aquesta escena de l'Evangeli qüestiona la mandra que tan sovint presideix les nostres vides. ?Quantes vegades no ens deixem portar pels nostres ritmes personals, els que responen a les nostres pròpies necessitats, ignorant completament si els altres necessiten ajuda? No sempre hem de ser nosaltres l'únic criteri que regeix el nostre temps i les nostres preocupacions. L'egocentrisme, el centrament en nosaltres mateixos, significa trair la missió que Jesús ens ha confiat. Les multituds d'avui, els pobres, els malalts, els abandonats són els homes i les dones que el mateix Jesús ens ha confiat. Nosaltres en som responsables. "Ha perdut el seny!" diuen d'ell els seus familiars. D'acusacions com aquesta, Jesús n'ha rebudes sempre. Fins i tot per part de Maria i Josep quan, amb dotze anys, es va quedar al temple a debatre amb els mestres de la Llei. Ell, quan els seus pares el van reprovar per un comportament que els semblava inadequat, va respondre: "Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?" Els seus parents que s'havien reunit a Cafarnaüm aquell dia, fins arriben a dir que "ha perdut el seny", que s'ha tornat boig, i intenten prendre'l amb ells per retornar-lo a la normalitat. L'Evangeli és un foc que crema i mobilitza. És la força de l'amor que porta sempre a "sortir" d'un mateix, del propi petit horitzó per acollir l'horitzó de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.