Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 9,41-50
Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.
"Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar.
"Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. ( )
"Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. ( )
"I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga. Tothom serà salat amb foc.
"La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
"Todo aquel que os dé de beber un vaso de agua por el hecho de que sois de Cristo, os aseguro que no perderá su recompensa", dice Jesús. En el nombre de Jesús los discípulos pueden recibir ese vaso de agua que indica que hemos sido acogidos. Dar de beber era el gesto de acogida al peregrino y al caminante. Ellos, dice Jesús, lo reciben porque son de Cristo. Es de Cristo quien decide no pertenecerse más a sí mismo, quien elige la libertad, pero también la pobreza de pertenecerle. Pertenecen a él los pobres, los que no tienen nada, los muchos pequeños, para quienes incluso dar un solo vaso de agua (como relata el Evangelio de Mateo), puede traer la salvación a toda una vida, y no perderá su recompensa. En verdad, en la acogida y en el servicio, se confunden entre sí quienes sirven y quienes son servidos. Debemos recordar siempre que todo lo que hacemos en realidad es siempre y solo en su nombre y no en el nuestro, y cuánto cuidado, sabiduría, inteligencia debemos emplear, sabiendo que llevamos el nombre de Jesús, para ser cristianos. Jesús usa palabras duras con los que escandalizan "incluso a uno de estos pequeños" que creen en él. Escándalo son las palabras duras, la poca esperanza, la indiferencia ante el mal. Escándalo es rechazar ese vaso de agua. Escándalo son las leyes destinadas a no salvar a la gente en el mar, a dificultar la solidaridad. Es la lógica diabólica del "yo primero". El escándalo es siempre un hecho concreto, por ejemplo, las manos levantadas contra los demás, o cerradas por avaricia, los ojos que se apartan. Por eso hay que cortar, porque no hay compromiso posible con el mal. Y cortar no es perder sino encontrar: ganar un ojo bueno, una mano generosa, un paso de amor. Es mejor perder algo que perder el corazón y el alma detrás de uno mismo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
