Recuerdo de los santos Addai y Mari, fundadores de la Iglesia caldea. Oración por los cristianos de Irak. Llegir més
Recuerdo de los santos Addai y Mari, fundadores de la Iglesia caldea. Oración por los cristianos de Irak.
Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 10,28-31
Llavors Pere li va dir:
-Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.
Jesús digué:
-En veritat us ho dic: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna. Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Las palabras de Pedro, que se convirtió en portavoz de los demás apóstoles, ponen de manifiesto una conducta opuesta a la del rico que escuchamos ayer. De hecho, lo dejaron todo y le siguieron. Así pues, hay alguien que ha respondido a la llamada de Jesús: es ese nosotros que Pedro utiliza en nombre de los primeros discípulos y de todos los que se abandonan confiadamente a la invitación del Señor. La toma de conciencia de Pedro permite a Jesús profundizar en el sentido del seguimiento: no es un sacrificio ni una pérdida frente a una vida que habría sido más rica y feliz. El Evangelio muestra la verdadera riqueza que obtienen los discípulos de Jesús. Al dejarlo todo para seguirle, reciben ya ahora, es decir, en esta tierra, el céntuplo de lo que dejaron, junto con las persecuciones (y Jesús no deja de señalarlo) y, en el futuro, recibirán la vida eterna. La comunidad de los creyentes se convierte, para cada discípulo, en madre, hermano, hermana y casa. Y esta fraternidad no terminará nunca. La hipérbole del "céntuplo" muestra el sentido de abundancia y la calidad de riqueza que recibe quien sigue el Evangelio. Las palabras de Jesús no son tanto un consuelo para los discípulos, sino que expresan la realidad del nosotros de la Iglesia, la familia de Dios, en la que todos sin exclusión se encuentran formando parte y compartiendo su alegría y riqueza. No nos dejemos engañar por el espíritu del mundo, dominado por la dictadura del dinero y del materialismo. Ya hoy, en esta vida, seguir a Jesús nos da una existencia llena de hermanos, hermanas, padres, madres e hijos. Es la vida en la Iglesia, en la que verdaderamente los últimos, es decir, los que no tuvieron miedo de dejar algo de sí mismos para seguir a Jesús, se encontrarán los primeros, no por sus méritos, sino por la abundancia de la gracia de Dios, y podrán dar testimonio al mundo de la alegría de su elección.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
