Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 10,46-52
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
-Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
-Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i digué:
-Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
-Coratge! Aixeca't, que et crida.
Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
-Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
-Rabuní, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
-Vés, la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Bartimeo oye que Jesús pasa y, con toda la voz de su garganta, grita su desesperación: "¡Hijo de David, Jesús, ten compasión de mí!". Es un grito sencillo y directo, y es la oración que la tradición del Oriente cristiano llama también "oración del corazón". La muchedumbre -una muchedumbre considerable, señala Marcos-, trata de hacerlo callar. Esto no es frecuente en los Evangelios, pero sucede que una cultura mayoritaria que empuja a pensar solo en uno mismo, lleva a muchos a ser incluso crueles, como en este caso en que la multitud intenta hacer callar a Bartimeo. Es entonces más que plausible porque es normal pensar que los pobres siempre molestan. Pero para Bartimeo no hay otra esperanza de curación que el grito de socorro. Así que levanta aún más la voz para superar el ruido de la multitud. Jesús oye su grito, se detiene y lo llama. Bartimeo, al oír que Jesús le llama, se levanta de un salto y empieza a correr hacia él. Todavía no puede ver, pero aquella voz amiga le habla al corazón e inmediatamente Bartimeo siente que recupera la vista. Bienaventurados los ojos de Bartimeo que, en cuanto se abrieron, vieron el rostro bueno de Jesús. Dichoso el corazón que con su oración podrá comenzar a ver y a seguir al Señor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
