LA PREGÀRIA CADA DIA

XI del temps ordinari

Primera Lectura

Ezequiel 17,22-24

»Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà:
»També jo trencaré
el cimall del cedre altiu,
n'esqueixaré el rebrot
més alt i tendre
i el plantaré
al cim d'una gran muntanya,
a l'excelsa muntanya d'Israel.
Traurà branques ufanoses,
donarà fruit
i arribarà a ser un cedre majestuós.
S'hi ajocaran ocells de tota mena,
viuran a l'ombra
de les seves branques.
Tots els arbres del bosc sabran
que jo sóc el Senyor,
que faig caure els arbres alts
i enalteixo els més petits,
asseco els arbres verds
i faig reverdir els secs.
Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit
i el qui ho fa."

Salm responsorial

Salm 91 (92)

Antífona

És bo de lloar el teu nom, oh Altíssim.

- És bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Altíssim,

- de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,

- amb l’arpa de deu cordes i la lira,
als acords d’interludis de cítara.

- Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l’obra de les teves mans.

- Que en són, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!

- Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre’ls.

= Ni que els injustos creixin com l’herba, †
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se’n parlarà mai més.

- Però tu, Senyor,
ets excels per sempre!

= Els teus enemics, Senyor, †
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts.

- A mi, com als búfals, m’alces el front,
i em perfumes amb oli novell.

= Puc mirar de fit a fit els meus contraris; †
als malvats que s’aixequen contra mi,
els sento parlar sense por.

- Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;

- plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre Déu.

- Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,

- per proclamar que és recte el Senyor, la meva roca,
i que en ell no hi ha injustícia.

Segona Lectura

2a Corintis 5,6-10

Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. Per això, tant si vivim en el cos com si n'emigrem, només ens delim per ser-li plaents. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 4,26-34

Deia encara:
--Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
Deia també:
--A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.
Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Llegint els Evangelis, ens adonem de seguida de la centralitat del tema del «Regne de Déu» en la predicació de Jesús. Jesús utilitza qualsevol mitjà, inclòs el gènere literari de les paràboles, perquè els oients comprenguin l'arribada del Regne i la seva obra en la vida dels homes. Les paràboles, per això, no volen amagar el misteri del Regne. Al contrari busquen d'implicar més eficaçment l'audiència en la realitat que signifiquen a través d'imatges clares. La mateixa concretesa de les imatges porta a tocar el misteri que amaguen.
La primera paràbola explica un fet ben conegut: acabada la sembra, el camperol espera pacientment el temps de la collita. La terra espontàniament («automàticament», diu el text grec) porta els seus fruits. Jesús crida l'atenció dels qui l'escolten envers la «feina» que duu a terme la llavor gràcies a la seva energia interna, des de la sembra fins a la collita. No hi ha cap dubte que volia portar consol als oïdors. Hem de pensar en la comunitat cristiana a la qual es dirigia Marc, que vivia moments molt difícils, de persecució. I sens dubte els creients es preguntaven on era la força de l'Evangeli, i perquè el mal i la dificultat semblaven vèncer per damunt de tot. Tal vegada també nosaltres, si bé en situacions diverses de les de la comunitat de Marc, pensem coses semblants. El mal no prevaldrà, assegura el Senyor. Jesús no vol menystenir el nostre esforç, ni ens convida a dormir i posar-nos còmodes en la convicció que el Regne creixerà i es desenvoluparà malgrat tot. L'Evangeli ens diu que el Regne ja és sembrat a la terra i que la sobirania de Déu sobre el mal és definitiva.
La paràbola següent continua comparant el Regne de Déu amb una llavor molt petita, la més petita de totes; la llavor de la mostassa. No es fan grans coses perquè s'és fort o perquè s'és important. Amb el Regne de Déu passa exactament el contrari del que passa entre els homes: «Qui vulgui ser el primer entre vosaltres, que es faci servent de tots», diu Jesús als deixebles. La petita llavor de mostassa acaba sent un arbust de més de tres metres d'alçada i els ocells troben refugi entre les seves branques. Jesús diu que el Regne de Déu recorre la mateixa trajectòria que la petita llavor. El Regne no s'imposa per la seva força exterior. Al contrari, tria la via de la feblesa per afirmar l'energia impetuosa de l'amor i dóna el primer lloc als pobres, als dèbils, als malalts i als exclosos per manifestar la força extraordinària de la misericòrdia. Allà on el Regne arriba, els afamats són saciats, els afligits consolats, els pobres acollits, els malalts guarits, els abandonats confortats, els empresonats visitats, els enemics estimats. El Regne és allà on hi ha amor. Es podria dir que no es va al Paradís amb les obres de caritat, sinó que més aviat ja s'està en el Paradís quan es viu la caritat. La novetat de l'Evangeli consisteix en la identificació de Jesús amb el Regne. Jesús és la llavor llançada a la terra dels homes, una llavor petita, feble, maltractada, injuriada, descartada, més aviat llançada a fora. Tanmateix, la llavor llançada a terra, una vegada morta i ressuscitada, a través dels seus deixebles, ha estès les seves branques fins als confins de la terra.