XII del temps ordinari
L'Església d'Occident i l'Església d'Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el «més gran d'entre els nascuts de dona», que va preparar el camí del Senyor.
Llegir més
XII del temps ordinari
L'Església d'Occident i l'Església d'Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el «més gran d'entre els nascuts de dona», que va preparar el camí del Senyor.
Primera Lectura
Job 38,1.8-11
Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir:
I quan la mar brollava del si matern,
¿qui la clogué amb dos batents?
Jo la vaig vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: «Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!»
Salm responsorial
Salm 106 (107)
Antífona
Enaltiu el Senyor pel seu amor.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
- Que responguin els qui el Senyor ha redimit,
els rescatats de les mans dels opressors;
- ell els ha aplegat de tots els països,
de llevant i de ponent, del nord i de migdia.
- Uns, errant pel desert, vagant per l’estepa,
no trobaven cap ciutat habitada;
- patien fam, passaven set
i els flaquejaven les forces.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- els guià per una pista segura
fins que arribaren en una ciutat habitada.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes:
- calmà la set dels assedegats
i omplí de menjar els famolencs.
- D’altres vivien a la fosca, a les ombres de la mort,
presoners de la dissort i les cadenes:
- s’havien rebellat contra les paraules divines
i havien menyspreat els designis de l’Altíssim.
- El seu cor defallia, afeixugat;
queien, i ningú no els ajudava.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- trencà les seves cadenes
i els féu sortir de la fosca, de les ombres de la mort.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes:
- ha esbotzat portes de bronze
i ha partit forrellats d’acer.
- D’altres, insensats, estaven abatuts
per les seves culpes i pel seu viure pervers;
- qualsevol menjar els repugnava,
ja arribaven a les portes de la mort.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- envià la seva paraula i els guarí,
alliberà la seva vida del sepulcre.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes;
- que ofereixin sacrificis d’acció de gràcies
i, aclamant-lo, publiquin el que ha fet.
- Uns comerciants s’embarcaren en grans naus
i navegaren mar endins per fer negoci;
- ells foren testimonis de les obres del Senyor,
dels seus prodigis en alta mar.
- A una ordre seva es girà un huracà
que aixecava grans onades:
- pujaven al cel, baixaven al fons
i, regirats de mareig, el cap els rodava;
- no es tenien drets, com si anessin beguts,
s’havia esfumat la seva perícia.
- Enmig de l’angoixa cridaren al Senyor,
i ell els salvà dels perills:
- mudà el temporal en bonança,
s’apaivagaren les onades de la mar,
- i els va dur fins al port tan desitjat,
plens de goig per la calma retrobada.
- Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes;
- que l’exalcin en l’assemblea del poble,
que el lloïn en el consell dels ancians.
- Ell converteix els rius en deserts,
els dolls d’aigua en terra àrida;
- les terres fèrtils es tornen salines
perquè els seus habitants s’han pervertit.
- Converteix el desert en estanys,
la terra eixuta en fonts d’aigua viva;
- la dóna als afamats perquè hi habitin,
i ells hi funden una ciutat ben poblada.
- Sembren els camps, planten les vinyes
i en cullen fruits abundosos.
- Ell els beneeix, i es multipliquen a desdir,
i no permet que els minvi el bestiar.
- Però, reduïts a pocs, queden abatuts,
oprimits per les desgràcies i el dolor.
- Ell mateix, que confon els poderosos,
els fa errar per un desert sense camins.
- Però aixeca els pobres de la misèria
i augmenta, com els ramats, les seves famílies.
- Que els justos s’alegrin de veure-ho,
i tota maldat clogui la boca.
- Que els assenyats ho guardin en el cor
i comprenguin els favors del Senyor.
Segona Lectura
2a Corintis 5,14-17
L'amor del Crist ens té agafats: hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell. I ell ha mort per tots perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells.
Per això nosaltres, des d'ara, ja no valorem ningú de manera purament humana, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,35-41
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
--Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
--Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«Passem a l'altra riba». Aquest manament de Jesús als seus deixebles, que enceta la narració d'aquest diumenge (Mc 4,35-41), qüestiona d'una manera particular la temptació d'aturar-nos, de tancar-nos en nosaltres mateixos, en el nostre horitzó habitual. Només obeint Jesús és possible anar més enllà. Els deixebles van fer això mateix, el van obeir, van pujar a la barca per anar a l'altra riba. Però, vet aquí que, poc després, s'aixeca una gran tempesta, un fet freqüent en el llac de Genesaret. La barca és sacsejada per la tempesta i Jesús dorm. Els apòstols cada cop estan més preocupats i la seva por creix, mentre Jesús continua dormint tranquil. Sembla que Jesús no es preocupi gens d'ells, ni de la seva vida, ni de les seves famílies. L'espant creix cada vegada més fins el punt que els deixebles desperten Jesús i li fan aquest retret: «No et fa res que ens enfonsem?» És certament un crit de desesperació, però podem llegir-hi també la confiança en aquell mestre. El crit té una manera de fer una mica aspra, però conté una esperança. També la nostra pregària algunes vegades és semblant a un crit de desesperació adreçat a despertar el Senyor. Quants de nosaltres són sorpresos per la tempesta i no tenen res més on agafar-se a part del crit d'ajut, mentre sembla que el Senyor dormi? Aquell crit és proper a moltes situacions humanes, a vegades a pobles sencers perseguits per les desgràcies fins a la mort. El son de Jesús indica la seva plena confiança en el Pare: sap que no abandonarà ningú. Prendre amb nosaltres el Senyor vol dir embarcar la seva confiança i la seva força.
Jesús, al nostre crit, es desperta, es posa dret damunt la barca, i increpa el vent i el mar en tempesta. El vent calla de seguida i es fa una gran bonança. Déu ha vençut les forces que no deixaven fer la travessia. L'episodi acaba amb un comentari particular. Els deixebles van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest?» El text de Marc parla de por més que d'estupor. Aquesta segona por, tot i ser forta com la precedent, té uns trets incisius que arriben fins al fons de l'esperit. Podríem dir que es tracta del sant temor d'estar en la presència de Déu: el temor de qui se sent petit i pobre davant del salvador de la vida; el temor de qui sent dèbil i pecador però és acollit per aquell que el supera en amor; el temor de no perdre l'únic veritable tresor d'amor que hem rebut; el temor de no saber aprofitar la proximitat de Déu en la vida de cada dia; el temor de no perdre el «somni» d'un món nou que Jesús ha començat també en nosaltres i amb nosaltres. És concretament aquest temor el senyal que ens fa comprendre d'estar ja a l'altra riba.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
