Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 13,24-30
Després els proposà aquesta altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
»--Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
»Ell els respongué:
»--Això ho ha fet un enemic.
»Els mossos li diuen:
»--¿Vols que anem a arrencar el jull?
»Ell els respon:
»--No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'amo del camp de la paràbola, té un comportament absolutament singular. S'adona que un enemic ha sembrat jull on havia sembrat la bona llavor. I quan els servents l'assabenten del què ha passat, els impedeix tallar la mala herba que ha crescut des del començament. Per què l'amo atura l'entusiasme dels qui en definitiva només volien defensar el seu treball? La pregunta ens introdueix en el misteri de l'amor de Déu que és més gran que la nostra lògica. Podríem dir que amb aquesta paràbola s'inicia la història de la tolerància cristiana, perquè asseca de soca rel la mala herba -i aquesta sí que és certament dolenta- del maniqueisme, de la distinció entre bons i dolents, entre justos i injustos. No hi trobem només la invitació a una tolerància il·limitada sinó al respecte per l'enemic encara que sigui un enemic no només d'un mateix, sinó de la causa més justa i més santa, de Déu, de la justícia, de la pàtria, de la llibertat. Resta el misteri de l'enemic que mentre tots dormen, sembra entre el blat, el jull, l'herba inútil que ofega la bona. És el misteri del mal, al qual no es respon amb un altre mal, sinó amb la força de l'esperança, amb la defensa del blat. És també el desafiament a vigilar amb més atenció, a no quedar-nos adormits mentre es continua sembrant el jull. L'elecció de l'amo, tan allunyada de la nostra lògica i dels nostres comportaments, fonamenta una cultura de pau. Avui, que assistim a la proliferació de tràgics conflictes, aquesta paràbola evangèlica és una invitació a l'encontre i al diàleg. Un comportament com aquest no és signe de feblesa o consentiment. En realitat no es tracta de tolerar el mal sinó de no matar els pecadors. El Senyor concedeix a cada home la possibilitat de baixar al més profund del seu cor, per retrobar l'empremta de Déu i de la seva justícia i canviar de vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
