LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XVII del temps ordinari
Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 29 de juliol

XVII del temps ordinari
Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva


Primera Lectura

2n Reis 4,42-44

Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l'alforja, per a l'home de Déu, els pans de les primícies: vint pans d'ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:
--Dóna-ho a la gent i que en mengin.
Ell va respondre:
--Com vols que reparteixi això entre cent persones?
Eliseu va insistir:
--Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: "En menjaran i encara en sobrarà."
El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.

Salm responsorial

Salm 144 (145)

Antífona

Lloem el teu nom, Senyor, per sempre més.

- T’exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre.

- Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.

- El Senyor és gran i digne de tota lloança.
La seva grandesa no té límits.

- Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.

- Que proclamin l’esplendor gloriosa de la teva majestat,
i jo repassaré els teus prodigis.

- Que parlin del teu poder temible,
i jo contaré les teves grandeses.

- Que difonguin el record de la teva gran bondat
i aclamin els teus favors.

- El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.

- El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement totes les seves criatures.

- Que t’enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels.

- Que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de les teves proeses.

- Que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la glòria esplendorosa del teu regne.

- El teu regne s’estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.

- Les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor.

- El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;
als qui han ensopegat, ell els redreça.

- Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l’aliment.

- Tan bon punt obres la mà,
sacies de bon grat tots els vivents.

- Són camins de bondat, els del Senyor;
les seves obres són obres d’amor.

- El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat.

- Satisfà el voler dels qui el veneren,
escolta la seva súplica i els salva.

- El Senyor guarda els qui l’estimen,
però farà que els injustos es dispersin.

= Que els meus llavis lloïn el Senyor, †
que tothom beneeixi el seu sant nom
per sempre més.

Segona Lectura

Efesis 4,1-6

Ara jo, presoner per causa del Senyor, us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l'esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 6,1-15

Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:
--On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
Felip li va respondre:
--Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
--Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
Jesús digué:
--Feu seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
--Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.
Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:
--Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.
Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Jesús està a la muntanya, envoltat dels deixebles i, assegut, com és habitual per als mestres, ensenya els qui té al seu voltant. Joan escriu: «Llavors Jesús alça els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al llac...». Jesús no s'atura en la contemplació de si mateix o de les seves obres. Vingut a la terra i fet semblant en tot als homes, puja una mica més amunt, a la muntanya, on és més a prop de Déu i veu millor els homes i les dones que se li acosten. Només tenint Déu en el cor (i aquest és el sentit de pujar a la muntanya) i acollint la seva compassió, és possible mirar la gent amb uns ulls nous, intuir les seves preguntes i captar les seves necessitats.
La gent estava a gust amb Jesús. «perquè veien els senyals prodigiosos que feia». Estaven tan atents escoltant les seves paraules (a diferència de nosaltres, tan sovint despistats en les coses de Déu), que fins i tot s'havien oblida't de menjar. De fet, va ser Jesús i no pas els deixebles, els qui es van adonar de la necessitat de pa que la gent tenia. Jesús crida Felip, que era de Betsaida i per tant, coneixia bé la zona, i li pregunta: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?» Felip, després d'un càlcul ràpid, contesta que és impossible recollir diners suficients per a donar un tros de pa a cadascú. Efectivament, la pregunta de Jesús era del tot irreal. Andreu, present en el diàleg, es fa càrrec de la situació i presenta un noiet que tenia cinc pans d'ordi i dos peixos. Però, amb trist realisme, afegeix: «Què és això per a tanta gent?» La conversa, per a ell com per a tots els deixebles, sembla, doncs, acabada. La lectura correcta de la situació, el realisme, el sentit pragmàtic i concret dels deixebles sembla que hagi guanyat.
Jesús, que confia totalment en el Pare, sap prou bé que «per a Déu tot és possible». Jesús ordena que facin seure la gent a l'herba. «El Senyor és el meu pastor, no em manca res; em fa descansar en prats deliciosos» canta el salm 23, gairebé preveient aquesta esplèndida escena. Quan tothom està assegut, ell pren el pa i, després d'haver donat gràcies al Pare del cel, el reparteix a tots. A diferència dels Evangelis sinòptics, on els deixebles són els encarregats de repartir-lo, aquí és el propi Jesús qui pren els pans i els reparteix ell mateix.
Tanmateix, Jesús no actua a partir del no res. Necessita aquells cinc pans d'ordi (el pa d'ordi era el pa dels pobres, no era el millor ni el més saborós i més nutritiu), i amb aquests pobres pans sadolla cinc mil persones (tots els qui estaven asseguts a l'herba). N'hi ha prou amb el poc que tenim (el poc d'amor i de compassió, els pocs béns materials, la poca disponibilitat, el poc temps), per a saciar la fam de molts, sigui la del cor sigui la del cos. El problema és posar el «poc» que tenim a les mans del Senyor i no retenir-ho entre les nostres mans mesquines. L'evangelista remarca que, després d'haver menjat, tota la multitud va quedar admirada pel que Jesús havia fet, fins al punt que el volien proclamar rei. Però ell va fugir de nou a la muntanya: no va voler eludir la urgència de la necessitat del pa que no passa, és a dir, de la necessitat d'una relació afectuosa i duradora amb el Senyor. I nosaltres amb Jesús, a la muntanya, continuem pregant: «Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia!»

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.