LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XIX del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 12 de agost

XIX del temps ordinari


Primera Lectura

1r Reis 19,4-8

i ell continuà desert endins tota una jornada. Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb aquestes paraules:
--Ja n'hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, que no sóc pas millor que els meus pares.
Es va ajeure i s'adormí sota aquella ginestera. Però, mentre dormia, un àngel el va tocar i li digué:
--Aixeca't i menja.
Va mirar i va veure al seu capçal un pa cuit al caliu i un gerro d'aigua. Va menjar, va beure i s'ajagué de bell nou. L'àngel del Senyor va tornar, el va tocar i li digué:
--Aixeca't i menja, que el camí que has de fer és massa llarg per a tu.
Elies es va alçar, va menjar i beure, i després, amb la força d'aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l'Horeb.

Salm responsorial

Salm 33 (34)

Antífona

Beneïm el Senyor en tot moment.

- Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.

- La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.

- Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.

- He cercat el Senyor i ell m’ha respost,
m’ha alliberat de l’angoixa que tenia.

- Alceu vers ell la mirada i us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits.

- El Senyor escolta el pobre que l’invoca,
i el salva de tots els perills.

- Acampa l’àngel del Senyor
entorn dels seus fidels i els allibera.

- Tasteu i veureu que n’és, de bo, el Senyor;
feliç l’home que s’hi refugia.

- Sants del Senyor, venereu-lo;
venereu-lo i no us mancarà res.

- Els rics s’empobreixen, passen fam,
però als qui cerquen el Senyor no els faltarà cap bé.

- Veniu, fills meus, escolteu-me;
us ensenyaré de venerar el Senyor.

- Qui és l’home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar?

- Guarda’t la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.

- Decanta’t del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.

- Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
els escolta quan criden auxili.

- El Senyor es gira contra els malfactors
per esborrar de la terra el seu record.

- Als qui clamen al Senyor, ell els escolta
i els allibera de tots els perills.

- El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes abatuts d’esperit.

- El just pateix molts mals,
però el Senyor sempre l’allibera;

- vetlla per cada un dels seus ossos,
no en trencaran cap ni un.

- La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just pagaran la seva culpa.

- El Senyor rescata la vida dels seus servents;
quedaran nets de culpa els qui en ell es refugien.

Segona Lectura

Efesis 4,30-5,2

I no entristiu l'Esperit Sant de Déu, que us ha marcat amb el seu segell per al dia que sereu redimits. Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.
Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats; viviu estimant, tal com Crist ens va estimar i s'entregà a si mateix per nosaltres, oferint-se a Déu com a víctima d'olor agradable.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 6,41-51

Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», i es preguntaven:
--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
Jesús els digué:
--No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Referint-se al passatge bíblic del mannà enviat del cel al poble d'Israel en el desert, Jesús s'aplica a si mateix el contingut del missatge bíblic dient: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel». Els presents, en sentir aquestes paraules, comencen a murmurar. És difícil, si no impossible en el pla de la lògica humana, pensar que el cel es pugui manifestar a través de la terra. I allò que es diu de Jesús cal aplicar-ho al seu cos visible que és l'Església. Com és possible que una pobre comunitat cristiana, dotada només de fràgils signes sacramentals i d'un petit llibre com les Escriptures, sigui instrument de salvació? Tanmateix, en aquest misteri s'amaga el cor mateix de la fe cristiana: l'infinit escull el finit per manifestar-se; la Paraula que ha creat el món escull les paraules humanes per manifestar-se; aquell que crea tota cosa es fa present «realment» en una mica de pa i una mica de vi; el Senyor del cel i de la terra es fa present allà on dos o tres persones es reuneixen en el seu nom.
«Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori». Per a nosaltres el problema d'aquestes paraules neix, potser, de sentir-les massa sovint, per la qual cosa correm el risc de no copsar amb més promptitud l'esclat de força que porten. Però el contingut és clar: Jesús és la salvació dels homes com el mannà ho va ser del poble d'Israel. «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». Qui s'adhereix a Jesús (qui menja la seva carn), té vida eterna. L'Evangeli no diu «tindrà», diu «té» la vida eterna des d'ara, és a dir, rep el do de la vida que no s'acaba (en el quart Evangeli «vida eterna» és sinònim de «vida divina»).
Certament, la vida de l'Església, com la de qualsevol creient, és sostinguda pel «pa baixat del cel». Sant Joan Pau II, en la seva última encíclica sobre l'Eucaristia, afirma: «L'Eucaristia, presència salvadora de Jesús en la comunitat dels fidels i el seu aliment espiritual, és allò de més preciós que pot tenir l'Església en el seu caminar per la història» (n. 9). Allò que li va passar a Elies ja prefigurava aquest misteri. El profeta, perseguit per la reina Jezabel, hagué de fugir. Després d'una fugida extenuant, s'assegué cansat i trist i només demanava la mort. Mentre les seves forces, sobretot les de l'esperit, s'anaven consumint, un àngel del Senyor baixat del cel el desvetllà de l'abatiment en què havia caigut i li digué: «Aixecat i menja!» Elies ve veure al seu capçal un pa cuit i el va menjar. I es va tornar a ajeure. Va caldre que l'àngel tornés per desvetllar-lo altra vegada, com si volgués significar la necessitat d'estar sempre desvetllats per l'àngel i continuar alimentant-nos del «pa de vida». Així doncs, ningú no s'ha de sentir autosuficient i, per tant, tots tenim necessitat de nodriment. L'autor bíblic conclou: «Amb la força d'aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l'Horeb» (1Re 19,8). El profeta va fer el camí del poble d'Israel recorrent tot el desert fins a la muntanya on Moisès havia trobat Déu. És la imatge del pelegrinatge de cada comunitat cristiana, de cada creient. Jesús, el Senyor, pa viu baixat del cel, es fa el nostre aliment per sostenir-nos en el camí cap a la muntanya del trobament amb Déu.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.