Memòria de sant Esteve (+1038) rei d'Hongria. Es convertí a l'Evangeli i va promoure l'evangelització del país. Llegir més
Memòria de sant Esteve (+1038) rei d'Hongria. Es convertí a l'Evangeli i va promoure l'evangelització del país.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 18,21-19,1
Aleshores Pere preguntà a Jesús:
--Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
Jesús li respon:
--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
»--Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.
»Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:
»--Paga'm el que em deus.
»El company se li va llançar als peus i li suplicava:
»--Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.
»Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:
»--Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?
»I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, se'n va anar de Galilea i arribà a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta pàgina evangèlica ens recorda que la correcció i el perdó fratern -que són dimensions centrals en la vida de la comunitat cristiana- requereixen gran atenció i sensibilitat. Cada creient té el deure de corregir el germà quan s'equivoca, de la mateixa manera que tothom té dret a ser perdonat quan ha obrat malament. Malauradament, vivim en una societat que va perdent el sentit del perdó. I això passa perquè abans ha perdut el deure de l'amor mutu que el Senyor ens demana. En un món interdependent i competitiu alhora, com el que vivim, hem d'aprendre que, per ser realment lliures i per construir una societat digna, hem de fer-nos esclaus de l'amor els uns dels altres. El respecte dels drets de cada home i de cada dona passa per assumir tots plegats un únic dret imprescindible: respectar el dret de l'altre a ser estimat per nosaltres. La imatge més clara d'aquesta convivència és la dels deixebles pregant junts. Els diu Jesús: «En veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà». L'acord dels deixebles per demanar la mateixa cosa, compromet Déu mateix a concedir-la. La concòrdia en la pregària, l'acord en una sola voluntat, constitueix un poder immens. Si les nostres pregàries no són escoltades, hem de qüestionar la nostra manera de pregar, potser malmesa per la peresa, per la manca d'amor en preocupar-nos pels problemes i l'angoixa de tota la comunitat, del món que ens envolta. I quants n'hi ha que esperen l'almoina d'una pregària que ningú els concedeix! Amb saviesa espiritual, Joan Pau II parlava de la pròpia pregària vinculada a la «geografia», és a dir, als diferents indrets o a les diverses situacions de patiment de les que era informat. També nosaltres podem fer el mateix.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
