Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,36-50
Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.» Jesús li digué:
--Simó, t'haig de dir una cosa.
Ell li respongué:
--Digues, mestre.
--Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?
Simó li contestà:
--Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.
Jesús li diu:
--Has respost correctament.
Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó:
--Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
Després digué a la dona:
--Els teus pecats et són perdonats.
Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»
Jesús digué encara a la dona:
--La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mentre Jesús és a taula, convidat per Simó, un fariseu, una prostituta s'acosta a Jesús, s'estira darrere seu i plorant li ungeix els peus amb perfum. L'escena és sens dubte única, en tots els sentits. És fàcil d'entendre la reacció dels presents, tenint en compte els costums de l'època. La dona a Israel no estava gens considerada. No podia parlar a la sinagoga ni participar en la vida pública, i tampoc testificar en els judicis. Per això és comprensible la reacció d'enuig dels presents davant l'acolliment que Jesús ofereix a la dona, a més a més una pecadora. La reacció d'incomoditat per aquesta dona que s'ha introduït a la casa destorbant el dinar és, alhora, un judici sever a Jesús que no s'adona quina mena de dona és i que, en qualsevol cas, permet que continuí la seva acció. És a dir, Jesús si més no sembla un ingenu que no entén la realitat de la vida. En realitat, eren ells, els presents, els qui no entenien ni l'amor de la dona i el seu desig de ser perdonada, ni l'amor de Jesús. Jesús, que llegeix en el secret dels cors, ha comprés l'amor d'aquella dona, l'ha acollida i l'ha perdonada. Per tal de fer entendre els seus sentiments, explica la breu paràbola dels dos creditors, un havia de pagar 500 denaris, i l'altre 50. Cap dels dos podia tornar el deute. A tots dos però, els és perdonat. Jesús pregunta a Simó, el fariseu, quin dels dos estimarà més el seu amo. La resposta és clara: aquell a qui més li ha estat perdonat! La paràbola suposa que els dos, tant el fariseu com la dona pecadora, han rebut algun favor de Jesús. El fariseu correspon convidant-lo a casa seva. La pecadora se li acosta, li mulla els peus amb llàgrimes i els ruixa amb el perfum. La consciència que la dona tenia del seu pecat es corresponia amb la necessitat de ser perdonada. Jesús ens convida a no creure'ns justos o poc pecadors. Al contrari, ens exhorta a prendre consciència del nostre pecat i a sentir, com va sentir aquella pecadora, la necessitat de ser perdonats. Sí, nosaltres també tenim necessitat de sentir-nos dir: «Els teus pecats et són perdonats». Aleshores comprendrem millor les paraules que Jesús va dir en aquella ocasió: «Els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt». L'amor esborra els pecats i canvia la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
