Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 8,4-15
Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d'una paràbola:
--Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
--Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué:
--A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que
» mirin bé, però no hi vegin;
escoltin, però no entenguin.
»La paràbola vol dir això:
»La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús valora d'una manera especial aquesta paràbola perquè mostra l'actitud que els deixebles han de tenir en l'escolta de la totalitat l'Evangeli. Podríem dir que l'Evangeli no es comprèn si no hi ha ningú que l'explica. Les paràboles necessiten ser explicades. No perquè no es comprenguin, sinó perquè és necessari «l'esperit» de Jesús per arribar al seu significat més profund i lligar les paraules a la vida. La primera observació a fer en aquesta narració és que no parla de l'oient sinó del sembrador, que es presenta extraordinàriament generós en escampar la llavor (la Paraula): la llença per tot arreu, pel camí, entre les pedres, esperant que pugui trobar un bocí de terra on arrelar i créixer. Per Jesús, el primer sembrador, no hi ha cap terreny que no sigui apropiat per rebre l'Evangeli. El terreny és la vida, o millor dit el cor, de cada home i de cada dona, de qualsevol cultura i ètnia a la que pertanyi. Encara que hi hagi cors tan durs com la pedra, o terrenys refractaris a qualsevol sembra, Jesús continua sembrant amb l'esperança que tard o d'hora alguna esquerda accepti la bona llavor i doni fruit. No obstant, la paràbola no pretén classificar els homes, de manera que uns serien terreny dolent i els altres terreny bo. És cert que això pot succeir, però depèn de l'elecció de cada un. Es tracta de la llibertat que cada home ha rebut com a do. I a ell pertany com voldrà viure-la. El que sembla més comú és precisament l'opció que sovint fem de ser de vegades bona terra, d'altres no tan bona i d'altres encara, refractaris a l'escolta. Si observem la nostra vida ens adonarem que el nostre cor és com un terreny rocallós, altres vegades és ple d'esbarzers, altres encara ens deixem abatre pels afanys, i altres vegades som terrenys bo. El Senyor, amb aquesta paràbola, ens convida a obrir el cor per acollir la Paraula de Déu i tenir-ne una cura perseverant. Ell, certament, continuarà sortint de bon matí per sembrar l'Evangeli en els nostres cors, com passa, per exemple, als qui escolten cada dia l'Escriptura. Ell demanarà a cadascú de nosaltres de ser amb Ell sembradors de la llavor bona de l'Evangeli, perquè sigui sembrada abundosament fins als confins de la terra i porti a tot arreu fruits de pau i d'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
