LA PREGÀRIA CADA DIA

XXXII del temps ordinari

Primera Lectura

1r Reis 17,10-16

Ell se'n va anar a Sarepta. Arribat a la porta de la ciutat, veié una viuda que recollia llenya. La va cridar i li digué:
--Porta'm, si et plau, una mica d'aigua en un gerro, que vull beure.
Quan anava a portar-la-hi, Elies la va cridar de lluny estant i li digué:
--Porta'm també, si et plau, un tros de pa.
Ella va respondre:
--Et juro per la vida del Senyor, el teu Déu, que no tinc gens de pa. Només em queda al pot un grapat de farina i una mica d'oli a la gerra. Ara recollia unes branques per coure-ho per a mi i per al meu fill. Ens ho menjarem i després morirem.
Llavors Elies li va dir:
--No tinguis por. Vés i fes tal com has dit; però, amb la farina que tens, cou-me primer un panet i porta-me'l. Després ja en couràs per a tu i per al teu fill, perquè això diu el Senyor, Déu d'Israel: "El pot de farina no es buidarà ni la gerra d'oli s'acabarà, fins al dia que el Senyor enviarà la pluja a la terra."
Ella se'n va anar i va fer tal com Elies li havia dit. I en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies. El pot de farina no va buidar-se ni l'oli de la gerra s'acabà, tal com el Senyor havia anunciat per boca d'Elies.

Salm responsorial

Salm 145 (146)

Antífona

Feliç el qui espera en el Senyor.

= Lloa el Senyor, ànima meva. †
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

- No us fieu dels poderosos,
homes mortals, incapaços de salvar.

- Exhalen l’esperit i tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans.

- Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
el qui espera en el Senyor, el seu Déu,

- que ha fet el cel i la terra,
el mar i tot el que s’hi mou.

= Ell es manté fidel per sempre, †
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.

- El Senyor allibera els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs,

- el Senyor redreça els qui han ensopegat,
el Senyor estima els justos;

= el Senyor guarda els forasters, †
sosté les viudes i els orfes,
però capgira els camins dels injustos.

- El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.

Segona Lectura

Hebreus 9,24-28

Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d'home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s'ha d'oferir moltes vegades; si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 12,38-44

Jesús, instruint la gent, deia:
--Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.
Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
--Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

«La gran gentada que hi havia l'escoltava de bon grat», diu l'Evangeli. Per què? Escoltar l'Evangeli i escoltar-lo de bon grat, era decisiu per a la salvació. Ja el Siràcida exhortava l'home savi a escoltar «amb atenció tota paraula que ve de Déu» (6,35).
Ens trobem en el tram final del viatge de Jesús a Jerusalem, i l'enfrontament amb els mestres de la Llei i els fariseus arriba al seu punt més alt. L'evangelista Marc subratlla la diferència entre l'actitud de la multitud i la de la jerarquia religiosa. Jesús escolta les demandes de la multitud que el segueix, no vol desatendre les seves necessitats i, encara menys, abandonar-la al seu destí. El rebuig o la desatenció hauria significat tornar a posar aquella multitud de necessitats en mans dels mestres de la Llei i dels fariseus, mals pastors que haurien deixat tothom en la desesperació. La indiferència mai no és neutral. Els mestres de la Llei i els fariseus són els qui dicten què és la felicitat o la infelicitat, són els qui suggereixen mentalitats i gustos als quals se cedeix fàcilment. Tenen a la seva disposició mitjans potents, com potents i forts eren els mestres de la Llei i els fariseus del temps de Jesús. Ell, tant aleshores com ara, amb la pobresa de la predicació evangèlica, vol derrocar-los del seu paper de guia perquè no posin càrregues feixugues i inútils a les espatlles de la gent desesperada. Jesús, només ell, és el veritable bon pastor.
Jesús insisteix en la seva reprensió i afegeix: «Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament». Encara en l'actualitat existeixen moltes cases indefenses de viudes i d'orfes, de vegades es tracta fins i tot de països sencers. Sí, hi ha moltes viudes com la de Sarepta, que ha estat esmentada en la lectura del Primer llibre dels Reis. Hi ha moltes cases i moltes pobles on no hi ha res de menjar per a l'endemà. No hi ha futur. Qui se'n preocuparà, d'aquestes viudes? Qui en tindrà cura? Qui els dirigirà almenys una mirada? Jesús les mira. Les mira de la mateixa manera que mira la viuda que fa la seva almoina en el temple. Jesús la veu mentre ella s'acosta al sacerdot i li posa dues monedes a les mans. Ningú no se n'adona. No és ningú de família noble o de nissaga reial, no pertany al món de les persones riques o famoses. No és ningú. Només Jesús la mira amb admiració i afecte, només ell. Ni tan sols els deixebles s'adonen d'aquella viuda. Jesús crida els seus amics perquè es fixin en aquella dona. Jesús vol ensenyar als seus deixebles —distrets i atents només a allò que els impressiona— a mirar amb afecte i tendresa fins i tot les coses més petites.
No és casualitat que l'evangelista col·loqui un episodi tan significatiu però tan poc vistós a tall de conclusió de la vida pública de Jesús i dels seus ensenyaments en el temple de Jerusalem. Al contrari del jove ric, que «se n'anà tot trist» perquè tenia molts béns i va voler conservar-los per a ell (Mc 10,22), aquesta pobra viuda, donant-ho tot, ens ensenya com estimar Déu i l'Evangeli. Ella se'n va anar feliç. Era només una viuda, però els ulls d'amor de Jesús s'havien fixat en ella. També nosaltres serem feliços si, com ella, donem el nostre pobre cor, tot sencer, al Senyor.