Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 17,1-6
Jesús digué als seus deixebles:
--Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta!
»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.
Llavors els apòstols digueren al Senyor:
--Augmenta'ns la fe.
Ell va respondre:
--Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús adverteix els deixebles de no escandalitzar, és a dir de no ser «pedra d'ensopec». Considera fins a tal punt greu l'escàndol que arriba a dir que seria millor, a aquell que el causa, llençar-lo al mar amb una pedra lligada al coll. El primer escàndol que els deixebles han d'evitar és contradir l'Evangeli amb la seva vida. Si la nostra conducta és lluny i fins i tot contraria a l'Evangeli, no només traïm el Senyor sinó que esdevenim còmplices del príncep d'aquest món actuant a favor d'una vida trista i violenta. Per això Jesús demana als deixebles: «Estigueu alerta!» L'apòstol Pau, conscient d'aquest perill, advertia als ancians d'Efes, dient: «Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat» (Ac 20,28).
La vigilància sobre si mateixos, sobre el propi comportament, sobre la seva fidelitat a l'Evangeli, és una tasca primordial de tots els deixebles i més encara d'aquells que tenen responsabilitats pastorals. Jesús afegeix que estar disposat a perdonar forma part de la saviesa. D'altra banda, cada un de nosaltres coneix prou bé la seva pròpia fragilitat i facilitat de caure en el pecat. Jesús ens dóna expressament la força de perdonar que no és pas una capacitat espontània. En efecte, el perdó és molt escàs en aquest temps. I, per desgràcia, la venjança té molt més espai en la vida ordinària. És urgent que la misericòrdia i el perdó sobreabundin per damunt de la facilitat amb la qual s'aferma el pecat. Perdonar «set vegades», com Jesús demana, significa que cal perdonar sempre. No es tracta, òbviament, de ser condescendents amb el pecat. Jesús sempre exigeix el penediment de la culpa comesa i el consegüent canvi de vida. Però la disponibilitat a la misericòrdia no ha de faltar mai, és signe de la presència de Déu entre els homes. En aquest punt els deixebles comprenent que la misericòrdia no neix d'ells mateixos, comprenen que la tendència a romandre en l'odi o almenys en la indiferència és forta. Per això demanen al Senyor: «Augmenta'ns la fe!» Jesús -segurament sorprenent-nos també a nosaltres- respon que de fe n'hi ha prou amb una petita quantitat, la d'un gra de mostassa. Aquesta mica de fe, aquesta mica de confiança en Déu, és capaç de fer miracles. Demanem-la al Senyor, i podrem arrencar les herbes amargues del cor dels homes i llençar-les al fons del mar.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
