Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 17,26-37
»Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti. Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà.
»Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada. ( )
Ells li preguntaren:
--On serà això, Senyor?
Jesús els respongué:
--On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús continua parlant als fariseus que l'havien interrogat sobre el Regne dels cels i en parla com d'un esdeveniment imprevist que agafa per sorpresa. Per això exhorta tothom a preparar-se sense perdre temps. Amb dos exemples de l'Antic Testament, el càstig del diluvi i la destrucció de Sodoma, Jesús ens avisa perquè no ens resignem al mal, no ens tanquem en l'egocentrisme, no portem una vida buida i privada de sentit, plena només del propi jo i de les pròpies satisfaccions. Qui viu tancat en si mateix, sigui per peresa o tossuderia, no aconseguirà fer lloc a l'altre ni acollirà el «dia» de la vinguda del Fill de l'home. Jesús avisa els deixebles perquè «aquell dia» (v. 31) i «aquella nit» (v. 34) cal estar atents. I l'atenció comporta la llibertat de l'afecció per les coses i per les pròpies tradicions. Sí, el desinterès pel món, per les coses, per les possessions, moltes o poques no importa, en definitiva per la «propietat», és una condició determinant per poder rebre dins el cor el Regne de Déu que ve. I la desafecció ha de ser també pel que considerem el bé suprem: la vida, que tantes vegades malgastem o llencem. Jesús deixa ben clar quin és el camí de la salvació o, si es vol, la manera d'entendre el sentit de la nostra existència: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (v. 33). Què vol dir amb això? L'evangelista Lluc ja ha exposat aquestes paraules anteriorment amb l'afegit «per mi» (9, 24). Jesús demana als deixebles de gastar la vida, tota la vida, per l'Evangeli, per seguir Jesús i prendre part en el seu designi d'amor. És d'aquesta manera que la conservarem i fins i tot augmentarà. Si restem amb el Senyor recollirem amb ell els fruits del Regne. Qui, en canvi, resta només amb si mateix, qui gasta la vida només per a ell, escampa i no recull res. Fins i tot, si dos estan en el mateix llit o estan treballant junts, l'un serà portat al cel i l'altre a l'infern. Tot depèn del cor, d'allà on l'haurem dirigit. Aquell dia els deixebles, com els voltors que s'apleguen on hi ha la presa, es reuniran al voltant del Senyor per rebre la salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
