Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 48,17-19
El Senyor, que t'allibera,
el Sant d'Israel, et diu això:
«Jo, el Senyor, sóc el teu Déu.
Jo t'ensenyo el que et serà profitós
i et guio pel camí que has de seguir.
Tant de bo haguessis fet cas
del que jo mano!
T'hauria cobert a riuades la pau,
el benestar t'hauria inundat
com les ones de la mar;
els teus fills, els teus plançons,
serien tants com els grans
de grava o de sorra.
Però sàpigues que el teu nom
mai no desapareixerà,
no serà esborrat del meu davant.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Paraula del Senyor recorda al seu poble la seva presència en un món que fàcilment s'allunya d'ell, pensant que d'aquesta manera la vida sigui millor. Mai, però, la vida és bonica lluny de Déu. De fet, de seguida es torna trista i violenta. I ho saben sobretot els més febles, que es queden sols i abandonats. És urgent alçar la mirada d'un mateix i adonar-se del Senyor i del seu amor per nosaltres. El profeta presenta un Déu que és a prop del seu poble, que l'acompanya i, sobretot, que demana ser reconegut i estimat. Tots sabem per pròpia experiència que és molt fàcil deixar-nos prendre per nosaltres mateixos, per les nostres rutines, per les nostres preocupacions i oblidar-nos del Senyor i del seu amor. I quan un s'acostuma a viure sense la consciència de la presència de Déu, és més fàcil deixar-se portar a una vida avorrida i sense sentit. Només el Senyor sap guiar els nostres passos per camins de pau. Ell, a través dels profetes, continua parlant al seu poble i també a nosaltres perquè acollim i posem en pràctica la seva Paraula. L'escolta de la Paraula de Déu és benedicció per la nostra vida, i nosaltres, il·luminats per ella, serem benedicció per a molts, com li va succeir a Abraham, que va escoltar la veu del Senyor i hi va confiar i va ser benedicció per a molts.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
