Memòria de Gigi, nen de Nàpols, que va ser mort violentament el 1983. Amb ell recordem tots els infants que sofreixen o moren per la violència dels homes. Pregària pels infants. Llegir més
Memòria de Gigi, nen de Nàpols, que va ser mort violentament el 1983. Amb ell recordem tots els infants que sofreixen o moren per la violència dels homes. Pregària pels infants.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 48,1-4.9-11
Llavors s'aixecà el profeta Elies:
era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa.
Va fer venir sobre els d'Israel el flagell de la fam
i en el seu zel pel Senyor va fer que el poble minvés.
Seguint l'ordre del Senyor, va tancar l'aigua del cel
i en va fer caure foc per tres vegades.
Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis!
Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?
Tu vas ser endut en el foc i la tempesta,
en un carro de cavalls de foc.
Tu fores designat per a tornar en el temps futur
i apaivagar l'enuig diví abans que esclatés,
perquè els pares es reconciliessin de cor amb els fills
i per a restablir les tribus de Jacob.
Feliços els qui et van veure
i els qui han anat morint en l'amor de Déu!
Perquè nosaltres, com ells, també viurem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Litúrgia d'avui ens presenta, tant en la primera lectura del llibre del Siràcida, com en el passatge evangèlic (Mt 17,10-13), la figura del profeta Elies. En el passatge de l'Evangeli, Jesús, baixant de la muntanya després de la Transfiguració, parla del gran profeta. La tradició de l'època deia que abans de l'arribada del Messies hauria de venir Elies. Jesús, de fet, afirma que ja ha vingut. Però es referia a Joan Baptista. El Siràcida presenta Elies amb paraules contundents: "era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa". El poble del Senyor havia caigut en la duresa de cor i en l'obstinació del comportament allunyat de la seva voluntat. El Senyor continua parlant-nos en cada moment de la història i de la vida, perquè participem del seu somni de pau pel món. "Des d'ara t'anuncio coses noves; les tenia reservades i tu no les coneixies. Les he creades ara, no pas temps enrere. Fins avui no n'havies sentit parlar, no podràs dir que ja ho sabies". (Is 48,6-7). Ens hem de preguntar perquè no ens deixem tocar el cor per la paraula del Senyor. I descobrirem que si la Paraula ens sembla coneguda, si ja no ens sorprèn, si no ens porta a la conversió del cor, és perquè estem massa segurs de nosaltres mateixos, perquè el nostre cor s'ha endurit també pel que fa als costums religiosos. D'aquesta manera perdem la oportunitat de sorprendre'ns davant l'extraordinària novetat de vida que la Paraula comunica. Elies és la Paraula de Déu que el Senyor fa ressonar novament a les nostres orelles en aquest temps necessitat de grans canvis. La predicació que rebem en aquest temps, continua fent caure "foc per tres vegades" en el cor dels homes. Són molts els prodigis que presenciem. ¿No veiem com hi ha un foc que pren "perquè els pares es reconciliïn de cor amb els fills"? Aquest foc s'encén mitjançant la predicació. I som benaurats si ens permetem participar d'aquest foc de profecia: cada ferida serà curada i la fraternitat refeta.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
