Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 7,10-14
Després el Senyor va comunicar un altre missatge al rei Acaz:
--Demana un senyal al Senyor, el teu Déu: tria si el vols al fons del país dels morts o ben alt en el cel.
Però Acaz va respondre:
--No en demanaré cap: no vull posar a prova el Senyor.
Aleshores Isaïes digué:
--Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres").
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Estem en un moment difícil per al Regne d'Israel, que viu sota l'amenaça dels assiris, un poble fort i en expansió. El rei Acaz està preocupat i es dirigeix ??a Isaïes per trobar consol en la paraula de Déu. Isaïes intenta tranquil·litzar el rei convidant-lo a confiar en Déu i a demanar un signe que confirmi les paraules del profeta. Però el rei -que governava de manera arrogant i està ara atemorit per la força l'enemic- encara no confia en les paraules del profeta. I, fent ostentació d'una dubtosa religiositat, respon al profeta que no vol "posar a prova el Senyor". Isaïes, irritat per la desconfiança del rei, respon que el Senyor mateix li donarà un senyal: "la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel". La paraula del profeta obre a Acaz un futur inesperat, que en tot cas no es complirà en el seu temps, sinó que es realitzarà per la salvació del poble d'Israel i per tots els pobles de la terra. La fe cristiana ha interpretat aquest passatge en relació al naixement de Jesús, tal com llegim a l'Evangeli de Mateu: "Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel". (Mt 1,22-23). Aquesta pàgina bíblica mostra el gran designi de Déu per a tots els pobles de la terra. És el designi de salvació universal de tots els pobles que Déu confia a Jesús i als seus deixebles perquè comuniquin fins als extrems de la terra "el senyal de Déu", la seva presència en el món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
