Pregària per la unitat de les Esglésies. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes. Llegir més
Pregària per la unitat de les Esglésies. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 4,12-16
La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui hem de donar comptes.
Així, doncs, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels.
No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres i ens concedeixi, quan sigui l'hora, la gràcia i l'ajuda que necessitem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui el fragment de la carta comença amb l'elogi de la Paraula de Déu. Ella és el fonament sobre la que descansa la fe del creient. No és una Paraula relegada al passat, que conta fets passats fixats en un determinat moment històric. La Paraula de Déu -subratlla l'autor- "és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor". La Paraula de Déu sempre opera. És ella qui pren la iniciativa. Ella ens comprèn molt més del que comprenem de nosaltres mateixos. Per això som convidats a confiar-nos a la Paraula de Déu si volem conèixer la profunditat del nostre cor, i si volem comprendre els sentiments de Déu per fer-los nostres. L'apòstol Pau, concloent el seu discurs als ancians d'Efes, conscient de la força de la Paraula, els diu: "Ara us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia, que té prou poder per a edificar i donar l'heretat a tots els qui ha santificat" (Ac 20,32). En l'Escriptura Déu mateix parla als seus fills, i ho fa de manera que tots podem comprendre'l. Per això l'autor aclareix: "En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui hem de donar comptes". La confiança en Déu ha de ser gran. Tenim certament "el gran sacerdot que ha travessat els cels". Ja anteriorment l'apel·latiu ha estat aplicat a Jesús (2, 17). Ara encara s'explica amb més precisió. Ell ens comprèn bé perquè ell mateix "ha estat provat en tot, encara que sense pecar". Després d'haver conegut la nostra debilitat en la seva pròpia carn, no ens menysprea. Podríem dir que la coneix des de dins. I ha vingut per alliberar-nos de la seva transitorietat: per això sap bé com alliberar-nos. Per tant, "acostem-nos confiadament al tron de la gràcia", no només serem escoltats sinó també rescatats i salvats.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
