Pregaria per la unitat de les Esglésies. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica. Llegir més
Pregaria per la unitat de les Esglésies. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 7,1-3.15-17
Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era "rei de justícia"; i era també rei de Salem, és a dir, "rei de pau". L'Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.
Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d'una llei de descendència humana sinó pel poder d'una vida indestructible. Així ho afirma el testimoni de l'Escriptura: Ets sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Partint del text del llibre del Gènesi, l'autor conclou que Melquisedec era superior a Abraham a causa de la seva dignitat sacerdotal, fins al punt que aquest havia de pagar el delme al sacerdot. Per tant Melquisedec és considerat com una anticipació de Jesús i, en aquesta línia es situa el seu sacerdoci. L'autor subratlla que el sacerdoci de Jesús és un sacerdoci "perfecte" del qual tots en teníem necessitat. Crist és "sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels"; ni la llei mosaica ni la descendència levítica tenien el poder de conduir els homes a tal "perfecció". Per aquesta raó, avui no tenim necessitat de multiplicar sacerdots ni altres mediadors per tal d'arribar a Déu: el nou "sacerdot", Jesucrist, ens introdueix davant Déu directament. L'antic pacte ha estat substituït per un de nou i "millor", l'establert amb Jesús. Tampoc hi ha cap necessitat de multiplicar els sacrificis com es feia en altre temps amb el sacerdoci levític. Jesús ha ofert el seu sacrifici una vegada i per sempre: "Ell no necessita com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix". Es tracta d'un sacerdoci substancial i no pas ritual, ja que Jesús ha esdevingut sacerdot a través del seu sacrifici personal: s'ha ofert ell mateix com a víctima i ha estat endut fins al cel, esdevenint al mateix temps altar, víctima i sacerdot, com canta la litúrgia de l'Església. Nosaltres cristians, unint-nos al "sacrifici" de Crist, és a dir, esdevenint nosaltres mateixos altar, víctima i sacerdot, entrem en relació directa amb Déu. És aquest el poble sant i sacerdotal del qual parla el Nou Testament, que ofereix un culte espiritual agradable a Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
