Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Miquees 7,14-15.18-20
Amb la teva vara, Senyor,
pastura el teu poble,
el ramat que és la teva heretat,
que viu solitari,
com una garriga enmig de jardins.
Que pasturi com en temps antic Basan i a Galaad!
Diu el Senyor: "Com en els dies que vas sortir país d'Egipte,
jo faré veure meravelles als egipcis."
Quin déu es pot comparar amb tu,
tu que perdones les culpes
i passes per alt les infidelitats
de la resta del teu poble, la teva heretat?
No mantens per sempre l'enuig:
tu et complaus a estimar.
De nou et compadiràs de nosaltres:
trepitjaràs les nostres culpes
i llançaràs al fons del mar els nostres pecats.
Seràs fidel amb els de Jacob
i misericordiós amb els d'Abraham,
tal com vas jurar als nostres pares
des dels temps antics.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El text de Miquees que hem escoltat és una veritable litúrgia de l'esperança, en la qual es teixeix un diàleg especial entre Déu i Israel. En un primer moment, el profeta suplica al Senyor que intervingui a favor del seu poble i repeteixi els prodigis de l'Èxode: "Com en els dies que vas sortir del país d'Egipte, jo faré veure meravelles als egipcis" (v. 15). I mira de recordar-li per què es va veure obligat a intervenir. La raó fonamental és la seva misericòrdia, a la que Miquees eleva un breu, i alhora intens, cant: "Quin déu es pot comparar amb tu, tu que perdones les culpes i passes per alt les infidelitats de la resta del teu poble, de la teva heretat? No mantens per sempre l'enuig: tu et complaus a estimar" (v. 18). A continuació, com si es dirigís al poble, el profeta elabora una petita meditació que té l'objectiu de suscitar l'esperança: "De nou et compadiràs de nosaltres" (v. 19), assegura el profeta. I mostra amb dues imatges potents la realització de la misericòrdia de Déu: "trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats" (v. 19.). El Senyor farà naufragar les nostres iniquitats i el nostres pecats. ¿Com -podem concloure- no commoure'ns d'un amor tan gran i no deixar-nos estimar per un Déu disposat no tan sols a oblidar, sinó a eliminar els nostres pecats? Déu perdona els pecats d'Israel perquè s'ha compromès amb els "nostres pares des dels temps antics", per això demostrarà encara la seva fidelitat i la seva benevolència. Tot això es revelarà en la seva plenitud quan enviarà el seu Fill al món, perquè prengui sobre les seves espatlles el pes dels pecats i els destrueixi del tot amb la seva passió a la creu. El rostre de Jesús és el rostre de la misericòrdia que salva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
