Festa de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge Apostòlic. Llegir més
Festa de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge Apostòlic.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 11,21-26
I com que la mà del Senyor era amb ells, un gran nombre de persones van creure i es convertiren al Senyor.
Quan aquestes noves van arribar a oïda de l'església de Jerusalem, enviaren Bernabé a Antioquia. Tan bon punt Bernabé hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit, ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor. Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule; el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent. Fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església recorda Bernabé. Natiu de Xipre, vivia a Jerusalem on havia abraçat l'Evangeli i havia esdevingut un deixeble exemplar: havia venut tots els seus béns i dipositat els diners recollits als peus dels apòstols. Van ser ells els qui van enviar Bernabé a Antioquia, tercera ciutat de l'imperi romà, on l'Evangeli havia estat predicat no només als jueus, sinó també als pagans. Per primera vegada, la comunitat no estava formada només de deixebles d'origen jueu. Els apòstols van escollir Bernabé per tal d'ajudar en l'organització d'aquesta nova i prometedora comunitat. I va ser en aquesta ciutat que els deixebles de Jesús van ser anomenats "cristians" per primera vegada, probablement perquè la notable afluència de pagans distingia marcadament aquesta nova comunitat de les comunitats jueves. Una de les grans ciutats de l'Imperi veia néixer enmig de la seva vida complexa i convulsa, una nova llum que donava esperança a molts. Bernabé, en tenir coneixença de la conversió de Pau, el va convidar a Antioquia per testimoniar davant de tots l'encontre que havia tingut amb Crist. I el va portar a Jerusalem per presentar-lo als altres apòstols i per defensar la predicació de l'Evangeli als pagans sense sotmetre'ls a la circumcisió. Bernabé va emprendre amb Pau el primer gran viatge apostòlic portant també Joan Marc, el seu nebot, encara jove testimoni de la passió del Senyor. La comunitat cristiana, obedient a l'acció de l'Esperit, es va deixar guiar més enllà dels límits de la mateixa ciutat per comunicar l'Evangeli fins als confins de la terra. Aquells cristians van vèncer la temptació sempre recurrent, també en els nostres dies, de replegar-se sobre si mateixos, de tancar-se en els propis recintes, de caure en la temptació de l'autoreferencialitat i van acollir l'exhortació de Jesús que l'Evangeli fos predicat a totes les criatures fins a les perifèries més extremes de la humanitat. És la continuació de la missió de Jesús. El compromís de la comunicació de l'Evangeli en l'Església no neix de projectes humans o de l'afany d'expansió. L'Esperit del Senyor, que Jesús havia promès als apòstols i als qui serien seguidors seus, empeny els deixebles de cada època perquè recorrin els camins del món i els dels cors per comunicar l'Evangeli de l'amor. També avui les comunitats cristianes s'ha de posar a l'escolta de l'Esperit i sentiran encara la veu que diu: "Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l'obra a què els he cridat". I cadascú pot aplicar-se aquesta invitació del Senyor, perquè el deixeble és un enviat, és un missioner.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
