Pregària per la pau a la Basílica di Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica di Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 6,1-10
Com a col·laboradors de Déu, us exhortem a no deixar perdre la gràcia que n'heu rebut. Ell diu: T'he escoltat a l'hora favorable, t'he ajudat el dia de la salvació. Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació.
No hem de donar mai cap motiu d'escàndol a ningú, perquè no es malparli del servei que tenim confiat. Ben al contrari, ens hem de manifestar en tot com a servidors de Déu, mantenint-nos constants enmig de les tribulacions, les contrarietats, les angoixes, les bastonades, les presons, els avalots, les fatigues, les nits en blanc i la falta de menjar; constants també en l'honestedat, el coneixement, la paciència, la bondat, la presència de l'Esperit Sant, l'amor no fingit, la veritat que anunciem i el poder de Déu; constants també quan brandem a dreta i esquerra les armes de la justícia, quan som honorats i quan som menyspreats, quan malparlen de nosaltres i quan en parlen bé. Ens tenen per impostors, però diem la veritat; ens ignoren, però de fet som coneguts; ens tenen per moribunds, però encara vivim; ens apallissen, però no ens executen; ens veuen entristits, però sempre estem contents; ens tenen per miserables, però n'enriquim molts; sembla que no tenim res, però som amos de tot.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol Pau no està preocupat per ell i per la seva fama. Desitja des del fons del cor ser acollit pels corintis com enviat del Senyor. Els diu: "us exhortem a no deixar perdre la gràcia que n'heu rebut" (v. 1). El moment favorable és precisament aquest. L'apòstol s'ha enfrontat a moltíssimes dificultats per no trair el seu ministeri apostòlic. I les enumera: bastonades, presons, esvalots, fatigues, les nits en blanc i la falta de menjar... I cap d'elles no l'ha allunyat de la missió de predicar l'Evangeli. Al contrari, revestit de sentiments d'honestedat, de saviesa, de paciència, de benvolença, de santedat, d'amor sincer, no ha cessat de predicar l'Evangeli i de servir la comunitat. La Paraula que el Senyor li havia confiat ha estat la seva força i el seu suport. Podríem dir que els deixebles de Jesús, pobres en béns exteriors, tenen una riquesa interior que els sosté mentre la comuniquen, i a més en comunicar-la els enforteix i els eixampla el cor. Pau ho escriu als corintis: "us hem parlat amb franquesa, us hem obert el cor a bat a bat" (v. 11). Però la grandesa del cor de l'apòstol contrasta amb la migradesa dels corintis: "No trobareu reserves en nosaltres, només n'heu trobades dins vostre!" (v. 12). L'estretor de cor dels corintis angoixa l'apòstol perquè li impedeix estendre entre ells l'aliment bo de la predicació evangèlica. I amb amor de pare ("us parlo com a fills"), els diu: "Corresponeu-hi també vosaltres", és a dir, "obriu el vostre cor". Aquesta és la condició per acollir l'Evangeli. En cas contrari es cau en el "jou dels infidels" (v. 14), que és com dir caure en la mentalitat egocèntrica del món. No és possible cap mena de compromís entre "Crist i Belial", és a dir, entre Crist i Satanàs. El jou d'aquest darrer és un pes que aixafa, mentre que el jou de l'Evangeli és "suau" (Mt 11,30). Aquell que l'acull esdevé "temple de Déu", o sigui testimoni de l'amor i de la misericòrdia del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
