Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 12,1-10
Em veig obligat a gloriar-me. Ja sé que no està bé, però em vull referir a les visions i revelacions que el Senyor m'ha concedit. Conec un home unit a Crist que, ara fa catorze anys, va ser endut fins al tercer cel. No em pregunteu si va ser en el cos o fora del cos; sols Déu ho sap. No sé, doncs, si aquest home va ser endut amb el cos o sense el cos, perquè tan sols ho sap Déu. El cert és que fou endut al paradís i va sentir-hi paraules inefables, que als humans no és permès de repetir. D'aquest home, sí que me'n podria gloriar, però pel que fa a mi mateix, tan sols em gloriaré de les meves febleses. De fet, si em volgués gloriar, no seria un insensat, ja que diria la veritat, però m'estimo més no fer-ho; no vull que ningú es formi de mi una opinió superior al que m'ha vist fer o m'ha sentit dir. I perquè no m'enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m'ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m'enorgulleixi. He demanat tres vegades al Senyor que me n'alliberi, però ell m'ha donat aquesta resposta: "En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder." Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és un passatge crucial de la carta. Pau revela, sense indicar-ne els continguts que ni ell mateix ha comprés del tot, l'experiència espiritual d'una visió. És significatiu que l'apòstol no parli en primera persona, sinó d'"un home unit a Crist que, ara fa catorze anys, va ser endut fins al tercer cel. No em pregunteu si va ser amb el cos o només en esperit; sols Déu ho sap" (v. 2). No descriu detalladament l'experiència que va viure, i que ni ell mateix va comprendre totalment. Sembla clar que l'apòstol va ser com desposseït de si mateix. Ja no parla el jo sinó "un home en Crist". La trobada misteriosa amb Jesús l'ha transformat profundament. En una altra carta dirà: "Ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi" (Ga 2,20). El cristià avança exactament per aquest camí, el de la identificació amb Crist. És un itinerari espiritual que continua durant tota la nostra vida. Però és l'únic camí per arribar a la seva plenitud. La vida plena i salvada és comunió amb el Crist. Arribat a aquest punt, l'apòstol desdobla la seva defensa. Es gloria de l'home que s'ha deixat prendre pel Crist, però "pel que fa a mi, tan sols em gloriaré de les meves febleses" (v. 5). L'apòstol revela als corintis una experiència personal de feblesa, que el deuria debilitar força físicament: una "espina" (o millor un "fibló") en la "carn". No sabem a què es refereix l'apòstol, encara que les conseqüències deurien ser dures, tant que fins tres vegades demana al Senyor de ser-ne alliberat. Pau però, rep de Déu la resposta que li permet edificar la seva vida sobre la potència que ve del Senyor, i no pas sobre la seva saviesa i la seva força: "En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder" (v. 9). De fet, l'apòstol descobreix que la força del Senyor s'ha manifestat en la debilitat de la seva vida posada al servei de l'Evangeli. És una gran lliçó espiritual i pastoral, que sovint, per desgracia, molts obliden. Moltes vegades en la nostra vida, la feblesa i les dificultats esdevenen un motiu per fer-nos enrere davant l'Evangeli o bé constitueixen una justificació per a no fer res. No obstant, precisament en la feblesa el deixeble descobreix la força extraordinària del Senyor i de la seva gràcia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
