XVI del temps ordinari Llegir més
XVI del temps ordinari
Primera Lectura
Gènesi 18,1-10
El Senyor s'aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l'entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d'ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l'entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra i digué:
-Senyor, si m'has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l'ombra d'aquest arbre. Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent.
Ells li van respondre:
-Fes tal com has dit.
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:
-Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.
Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan l'animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d'ells a l'ombra de l'alzina, mentre ells menjaven.
Llavors li van preguntar:
-On és Sara, la teva esposa?
Abraham va respondre:
-És dintre la tenda.
Un dels hostes va afegir:
-L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.
Sara ho sentia des de l'entrada de la tenda, darrere d'Abraham.
Salm responsorial
Salm 14 (15)
Antífona
Fes-nos ser, Senyor, de la teva família.
- Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva santa muntanya?
- El qui obra honradament i practica la justícia,
el qui diu la veritat tal com la pensa.
= Quan parla no escampa calúmnies, †
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
- No compten als seus ulls els descreguts,
però honora els qui veneren el Senyor.
= No es desdiu d’un jurament onerós, †
no presta els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent.
- El qui obra així,
mai no caurà.
Segona Lectura
Colossencs 1,24-28
Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. Jo sóc servidor d'aquesta Església en virtut de la missió que Déu m'ha confiat a favor vostre: anunciar plenament la paraula de Déu, el seu misteri, amagat durant segles i generacions i que ara ell ha revelat als qui formen el seu poble sant. Déu els ha volgut fer conèixer la riquesa i la glòria d'aquest seu misteri a favor dels pagans, és a dir, que Crist, l'esperança de la glòria, estigui en vosaltres. Nosaltres l'anunciem a ell, encaminant tots els homes i instruint-los en tota mena de saviesa, per tal de fer arribar tothom a l'home perfecte en Crist.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 10,38-42
Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué:
-Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.
El Senyor li va respondre:
-Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.
(Mt 6,9-15; 7,7-11)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Diumenge passat la litúrgia ens va portar a aturar-nos al costat de l'home mig mort a la vora del camí, juntament amb el "bon samarità". Avui, l'Evangeli ens fa aturar a casa de Marta, que està atrafegada, i de Maria, que està asseguda als peus del Mestre. L'evangelista Lluc situa immediatament després de l'escena del bon samarità, la de Marta i Maria. Un estimat amic, el pastor valdense Valdo Vinay, exhortava a llegir junts els dos passatges perquè en ells, deia, es resumeixen les dues dimensions de la vida evangèlica: és a dir, l'amor pels pobres i l'escolta de la Paraula de Déu. No hi ha experts de la caritat d'una banda, i experts de la pregària de l'altra. No hi ha separació entre vida contemplativa i vida activa. Cada comunitat cristiana, cada deixeble, viu detenint-se als peus de Jesús per escoltar la seva Paraula, com Maria i, alhora, inclinant-se sobre l'home mig mort, com el samarità. No hi pot haver divisió entre la caritat i la pregària. L'Evangeli condemna la divisió entre la pregària i l'amor pels pobres, entre el sagrament de l'altar i el sagrament del germà
Ens trobem a la casa de Betània on Jesús vivia l'amistat amb aquella família. És una indicació preciosa: ¿no hauria de ser així en totes les cases dels deixebles? Sobretot en el nostre temps. A Betània es repetia l'escena d'Abraham, que a Mamre, a l'hora més calorosa del dia, acull els tres pelegrins que travessaven el desert. Necessitem la tenda d'Abraham i la casa de Betánia. I queda clar que tot comença des d'un cor que sap escoltar la Paraula de Déu, que sap acollir els sentiments de Jesús. Si no és així correm el risc de reaccionar de manera inconvenient, com ho va fer Marta. Jesús la reprova. Però no ho fa per minimitzar el seu gest concret, que avui seria molt valuós per a qui fuig de la guerra i de la fam. Jesús vol subratllar que l'hospitalitat requereix d'una amistat feta d'escolta, atenció i proximitat. Marta està tan preocupada per les coses que ha de fer -podriem dir, de la seva agenda- que oblida la primacia de l'amistat, la primacia de l'escolta, fins i tot amb els pobres. Marta estava defugint la primacia de l'escolta de Jesús.
Es repeteix el que succeeix a la paràbola del bon samarità, el sacerdot i el levita estaven tan absorts en els seus rituals i en els seus costums que obliden l'essencial, és a dir, la compassió de Déu, la misericòrdia, l'amistat amb l'home mig mort. Podríem dir també que Marta es va deixar portar més per les ocupacions que per Jesús. De fet, esclata contra Jesús, reprenent-lo: "¿No et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina?" (v. 40). Pobre Marta, havia acollit Jesús i havia fet bé, però després es deixa atabalar per si mateixa. Però Jesús, amb calma i afecte, la corregeix: "Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària". Només una cosa és realment necessària, perquè tot el treball dels deixebles flueix d'ella, l'escolta del Mestre. L'Evangeli ens indica les dues càtedres a les que cal prestar atenció i de les quals cal aprendre: la càtedra de la Paraula de Déu i la càtedra dels pobres, en totes dues el Senyor hi està present. I es fa ressò de les paraules que Jesús diu a Marta: "Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa". El samarità i Maria estan davant nostre i ens mostren el camí de l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
