Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 24,3-8
Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i ordenat. Tot el poble va respondre a una sola veu:
-Complirem tot el que el Senyor ha dit.
Moisès va escriure totes les paraules del Senyor. De bon matí es va llevar, dedicà un altar al peu de la muntanya amb dotze pedres plantades per les dotze tribus d'Israel. Després va manar als joves israelites que oferissin holocaustos i que immolessin vedells al Senyor com a sacrificis de comunió. Moisès va recollir la meitat de la sang en cossis, i amb l'altra meitat aspergí l'altar. Després va prendre el document de l'aliança i el llegí al poble. Ells van respondre:
-Complirem tot el que ha dit el Senyor i l'obeirem.
Llavors Moisès va aspergir el poble amb la sang i va dir:
-Aquesta és la sang de l'aliança que el Senyor conclou amb vosaltres d'acord amb totes les paraules d'aquest document.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Arribem al final dels capítols que, des del 19 de l'Èxode, descriuen l'aliança que Déu estableix amb el seu poble. L'aliança és un do de l'amor de Déu a Israel, la conseqüència de la qual consisteix a escoltar la Paraula de Déu i posar-la en pràctica. En el text s'insisteix molt sobre el compromís que Israel adopta davant del Senyor i dels seus manaments. "Complirem tot el que el Senyor ha dit", diu dues vegades. I és interessant el que es diu al versicle 7: "Complirem tot el que ha dit el Senyor i l'obeirem". Es fa precedir l'escolta de l'execució del manament de Déu, subratllant que hi ha una obediència a Déu que d'alguna manera precedeix fins i tot a l'escolta. És com quan Jesús li va dir a Pere que no era necessari entendre-ho tot abans de deixar-se rentar-se els peus: "Ara no entens això que faig; ho entendràs després" (Jn 13,7). Quan el Senyor parla, no cal comprendre-ho tot de manera immediata o estar d'acord amb el que escoltem. Deixem-nos guiar per la Paraula de Déu i pels seus manaments perquè en la seva execució entendrem que en ells hi ha un principi de vida nova i de salvació. De fet, moltes vegades en el si de l'aspiració legítima d'entendre tot, s'hi amaga la presumpció d'haver de discutir fins i tot amb el Senyor, en comptes de deixar-nos guiar i il·luminar per ell. En l'aliança, descrita en el text a través de l'erecció d'un altar, l'ofrena del sacrifici i el ritual de la sang, signe de la vida, juntament amb la lectura del llibre de l'aliança, trobem el significat de la nostra vida de fe, on l'escolta de la la Paraula de Déu i la participació en la Litúrgia Eucarística ens permeten renovar l'aliança d'amor amb el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
