L'Església siríaca recorda Zaqueu que es va enfilar dalt d'un arbre per veure el Senyor i va obtenir com a do la conversió del cor. Llegir més
L'Església siríaca recorda Zaqueu que es va enfilar dalt d'un arbre per veure el Senyor i va obtenir com a do la conversió del cor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Tesalonic. 2,1-8
Sabeu prou bé, germans, que la nostra estada entre vosaltres no va ser infructuosa. De fet, com sabeu, acabàvem de sofrir maltractaments i injúries a Filips, però el nostre Déu ens va donar valentia per a anunciar-vos el seu evangeli enmig d'una forta oposició. I és que la nostra predicació no s'inspira en l'error, ni en intencions poc netes, ni busca l'engany. Déu ens ha provat i considerat aptes per a anunciar l'evangeli que ens ha confiat; per això prediquem no pas mirant de complaure els homes, sinó mirant de complaure Déu, que posa a prova els nostres cors. Com ja sabeu, mai no vam adular ningú, ni ens inventàvem pretextos per a guanyar diners: Déu n'és testimoni. Tampoc no buscàvem honors humans, ni de part vostra ni de part d'altres, si bé, com a apòstols de Crist, us hauríem pogut fer sentir el pes de la nostra autoritat; però, ben al contrari, ens férem infants enmig vostre. Com una mare que cria i dóna escalf als seus fills, el nostre afecte per vosaltres era tan gran, que estàvem decidits a donar-vos, no tan sols l'evangeli de Déu, sinó fins i tot les nostres pròpies vides. Tant us havíeu fet estimar!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau recorda el feliç resultat de l'acció de Déu a Tessalònica, especialment perquè hi havia arribat després de les tristes experiències sofertes a Filips on amb Silvà havia estat assotat, tancat a la presó i, finalment, obligat a abandonar la ciutat. A Tessalònica Pau ha anunciat l'evangeli de Déu "enmig d'una forta oposició", però no obstant això no està ni desanimat ni abatut. La seva força la troba en la unió amb Déu. La unió amb Déu genera llibertat i confiança per a predicar l'Evangeli. L'apòstol afirma amb claredat que la seva predicació és recta i sincera, lliure de qualsevol interès personal, perquè ha rebut aquest encàrrec de Déu mateix. I a ell ha de retre comptes. És a Déu, per tant, a qui ha de plaure, no als homes. Per això no cerca la simpatia de la gent, sinó que predica la veritat de Déu "quan és oportú i quan no ho és" (2Tm 4,2). Pau sap que ha d'allunyar d'ell tant l'ambició com la cobdícia. Com apòstol hagués pogut insistir sobre la seva autoritat i fins i tot exigir respecte i honors. En lloc d'això ha preferit la via de la bondat, de la dedicació desinteressada de si mateix als altres. S'ha comportat com una mare, més encara com una mare que ofereix al seu nadó no tan sols la llet sinó tot el seu amor. A partir d'aquí brolla una autèntica passió pastoral de l'apòstol que afirma: "estàvem decidits a donar-vos, no tan sols l'evangeli de Déu, sinó fins i tot les nostres pròpies vides" (1Te 2,8). L'anunci de l'Evangeli empeny sempre a tenir un amor superabundant que porta a donar la vida, per la qual cosa l'apòstol es dedica a la predicació de la Paraula de Déu, no només amb paraules, sinó amb l'exemple de la seva conducta en la comunitat. Quan l'Evangeli es viscut de veritat enmig de la vida, la seva predicació guanya força i eficàcia per canviar els cors.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
