Memòria de Josep d'Arimatea, deixeble del Senyor que "esperava el Regne de Déu". Llegir més
Memòria de Josep d'Arimatea, deixeble del Senyor que "esperava el Regne de Déu".
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 27,57-61
Arribat el capvespre, vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. Aquest anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va manar que l'hi donessin. Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà. També eren allà Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església fa memòria de Josep d'Arimatea, un home ric, un terratinent, "membre distingit del Sanedrí, que esperava l'arribada del Regne de Déu" (Mc 15,43). Josep d'Arimatea és recordat pels quatre evangelistes al final dels relats de la Passió. Tots ells assenyalen que s'havia convertit en deixeble de Jesús, però ho vivia secretament per por dels jueus. Arriba, no obstant, el moment de mostrar-se públicament. Va ser en la circumstància de la mort de Jesús, quan tots els deixebles havien abandonat el seu Mestre. En aquella ocasió, quan tot semblava haver arribat a la seva fi, Josep va tenir el coratge d'anar a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Ens podríem preguntar perquè Josep té aquest coratge. També Nicodem, deixeble de Jesús, d'amagat també ell, té el coratge de manifestar el seu amor pel Mestre. El sol ja s'havia post i la nit estava a punt de cobrir Jerusalem. Amb el sol s'apagava també la llum de la paraula del mestre. Tot semblava haver-se acabat amb aquella mort tan vergonyosa. Però llavors Josep d'Arimatea té el coratge de deixar d'amagar-se: la indignació per aquella mort va fer que sortís i mostrés públicament el seu amor pel Mestre. El mal, que fins aleshores havia seguit el seu curs sense obstacles, ara trobava un home bo que s'oposava al seu poder. Aquella mort no va ser en va. Un home bo anul·lava el mal i mostrava la misericòrdia. Josep va trobar Nicodem, que era també un deixeble de Jesús en secret, i junts van demostrar públicament el seu amor pel Mestre. L'evangelista Mateu diu que Josep, "prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca". A la tarda de divendres, mentre la nit ho cobria tot, aquells dos deixebles van fer evident una llum que venç la por i manifesta la força de l'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
