Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 8,31b-39
Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l'espasa? Tal com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol clou aquesta part de la carta centrada en l'Esperit amb un himne a l'amor de Déu. Hi ha una pregunta inicial que manifesta la força de la fe: "Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?" El qui creu basa la seva esperança no en si mateix o en les seves pròpies forces, sinó en la solidesa de l'amor de Déu. El Senyor defensa, sosté, protegeix i salva els seus fills. Ho fa tot per salvar-los. Des de l'esbarzer ardent, Déu s'ha revelat com aquell que mai ha abandonat el seu poble. Dient: "Jo sóc el qui sóc", volia dir: "Jo sóc aquell que està sempre amb el meu poble, que l'acompanyo en el desert, que l'introdueixo a la terra promesa, que el sostinc cada dia". L'Escriptura descriu aquest increïble abaixament de l'amor de Déu envers els homes. El punt culminant d'aquesta relació arriba amb Jesús, l'Emmanuel, el Déu amb nosaltres. L'amor del Pare és tan extraordinari que no només envia el seu Fill al món, sinó que permet que sigui "sacrificat" per la salvació de tots. Aquest amor és el contingut de la nostra fe. L'apòstol, recorrent a la imatge d'un procés promogut contra els creients, diu: "Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?" El creient és absolt anticipadament per l'abraçada de Déu. Només cal que l'aculli. Res, en efecte, excepte la decisió de la nostra llibertat, ens podrà separar d'aquest amor. L'apòstol enumera un seguit de situacions: mort o vida, àngels o potestats, present o futur, poders, el món de dalt o el de sota i qualsevol altra força que pot abatre el creient. Efectivament, els creients sovint experimentem dificultats i oposicions fins a la mort. Però res de tot això "ens podrà separar de l'amor de Déu".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
