Memòria de sant Carles Borromeu (+1584), bisbe de Milà. Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Memòria de sant Carles Borromeu (+1584), bisbe de Milà. Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 11,29-36
Els dons i la crida de Déu són irrevocables. En altre temps, vosaltres vau desobeir Déu, però ara, ja que ells han estat desobedients, vosaltres heu rebut la misericòrdia divina. Igualment, ara ells han desobeït Déu, però vosaltres heu rebut la seva misericòrdia, a fi que ells també la rebin. Déu havia deixat tots els homes captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Oh profunditat de la riquesa,
de la saviesa del coneixement de Déu!
Que en són, d'insondables, seus judicis,
i d'impenetrables, els seus camins!
Qui pot conèixer pensament del Senyor?
Qui ha estat el seu conseller?
Qui li ha deixat mai res,
que ell li ho hagi de tornar?
Tot ve d'ell, passa per ell va cap a ell.
Glòria a ell per sempre. Amén.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquesta tercera reflexió sobre el significat d'Israel en la història de la salvació, Pau mira d'entendre quin és el pla de Déu per al seu poble. Tot i haver afirmat que el vertader Israel és només aquella petita resta que s'ha mostrat fidel al seu Déu acceptant Jesús com a Messies, Pau ens presenta el problema de tots aquells que no han fet aquest pas decisiu.
El Senyor, certament, no ha abandonat "el seu poble", afirma Pau amb força des de l'inici.
El seu rebuig a l'anunci de salvació és un misteri que li genera un sofriment profund. Però fins i tot davant d'aquest rebuig obstinat que no se sap explicar, l'apòstol està convençut que no es tracta de cap actitud definitiva. Pau entreveu una misteriosa relació entre el poble d'Israel i la nova aliança; és un lligam ple de misteri però certament partícip de la història de la salvació. La nova aliança està lligada a l'antiga com el nou empelt està lligat al tronc vell sobre el qual s'empelta. Els creients de la nova aliança no s'han d'enorgullir; al contrari, són cridats a donar gràcies d'haver estat cridats a la salvació. Pau escriu als romans: "No vull que ignoreu aquest designi secret de Déu, no fos cas que us tinguéssiu per més savis que els altres: l'enduriment d'una part d'Israel es mantindrà fins que haurà entrat el conjunt dels pobles pagans, i així tot Israel serà salvat". És una visió profètica de la història que revela una proximitat singular entre l'antic Israel i els creients en Crist. A aquests darrers se'ls demana de reconèixer la presència de Déu en la història humana -sant Joan XXIII diria de reconèixer els "signes dels temps"- i de prendre-hi part per dirigir-la vers el seu regne d'amor i de pau. Els jueus segueixen sent el poble de la promesa, del qual ha sortit la humanitat de Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
