Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria in Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant Egidi. Llegir més
Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria in Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant Egidi.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Saviesa 13,1-9
Són frívols de mena tots els qui desconeixen Déu: a partir dels béns visibles, no han estat capaços de conèixer aquell qui és; tot i contemplar les obres, no n'han reconegut l'autor. Han pres per déus els qui regeixen el curs del món: el foc, el vent, l'aire lleuger, el cicle dels astres i l'aigua impetuosa, el sol, la lluna i els altres llumeners del cel. Si, fascinats per la bellesa d'aquestes coses, les han considerades déus, havien d'adonar-se com el seu sobirà les supera immensament, ja que foren creades per ell, que és origen de tota bellesa. I si la força i el poder d'aquelles coses els tenien astorats, havien de comprendre que és molt més fort el qui les va formar. La grandesa i bellesa de les criatures porta, de manera proporcional, a contemplar el seu creador. Tanmateix, no cal reprendre'ls en excés: potser s'han esgarriat quan han volgut cercar Déu i trobar-lo. I és que viuen enmig de les obres que Déu ha fet, no paren d'investigar-les, i la mateixa aparença els convenç: és tan bonic, aquest món!
Però ni així no tenen excusa. Si han arribat a saber tant que són capaços de conjecturar el curs de l'univers, ¿com és que no han descobert més aviat el seu sobirà?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest capítol comença un llarg procés a la idolatria, com si volgués justificar per què Déu va haver d'intervenir contra els egipcis, tot i fer-ho amb clemència. L'autor del llibre vol fer una nova reflexió sobre el que es narra en els primers capítols del llibre de l'Èxode, insistint que el que Déu va fer en contra d'Egipte va ser justificat, però que en qualsevol cas no era un càstig definitiu. En un món pluralista i culte, en el que va ser escrit el llibre de la Saviesa, el text vol posar en relleu el perill dels ídols, dels quals el món hel·lenista n'era molt poblat i, al mateix temps reafirmar la misericòrdia divina, que mai deixa d'oferir fins i tot als enemics del seu poble, l'oportunitat d'escoltar la seva paraula i convertir-se. El text descriu l'estupidesa d'aquells que fabriquen els ídols i a continuació els adoren. Seguint el salm 115, l'autor vol demostrar la futilitat dels ídols, fets per mans humanes i per això ja morts en el moment de néixer. Són molts avui els ídols fets per mans humanes que no només venerem, sinó que els sacrifiquem la vida mateixa. Només cal pensar en els ídols de la riquesa o el poder, del consum o el benestar, de la bellesa o la salut, del treball o l'èxit. Davant d'aquestes noves formes d'idolatria, la Paraula de Déu no calla, és rigorosa. I no obstant això, no condemna de manera definitiva als qui es deixen esclavitzar per aquests nous ídols. L'autor sagrat en mostra la misericòrdia: "Tanmateix, no cal reprendre'ls en excés: potser s'han esgarriat quan han volgut cercar Déu i trobar-lo" (v. 6).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
