Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Èxode 32,7-14
El Senyor digué a Moisès:
-Baixa de pressa, perquè el teu poble, que tu havies tret del país d'Egipte, s'ha pervertit. De seguida s'han desviat del camí que jo els indicava. S'han fabricat un vedell de fosa i es prosternen al seu davant, li ofereixen sacrificis i diuen: "Aquests són els teus déus, Israel, que t'han tret del país d'Egipte!"
El Senyor va afegir:
-Veig com és aquest poble: sempre va a la seva. Ara, doncs, deixa'm que s'encengui contra ells la meva indignació i els extermini. Després faré de tu un gran poble.
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, dient:
-Senyor, per què s'ha d'encendre el teu enuig contra el teu poble, que tu has fet sortir del país d'Egipte amb gran poder i amb mà forta? ¿Permetràs que els egipcis diguin: "Els va fer sortir amb mala intenció, per matar-los a les muntanyes i fer-los desaparèixer de la terra"? Fes-te enrere de la teva indignació, renuncia a fer mal al teu poble. Recorda't d'Abraham, d'Isaac i d'Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix dient: "Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, donaré tot aquest país als vostres descendents i el posseiran per sempre més."
Llavors el Senyor es va desdir del mal amb què havia amenaçat el seu poble.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
En el desert, com en els moments difícils de la vida, és fàcil pensar que Déu està lluny. La reacció instintiva és la d'Israel: fer-se el propi "déu", que ens guiï i respongui a la nostra necessitat. Acaba sent paradoxal el que diu Israel davant el vedell daurat: "Aquests són els teus déus, Israel, que t'han tret del país d'Egipte!" Israel atribueix la llibertat de l'esclavitud a un ídol construït per les seves pròpies mans! És increïble!, podríem dir. Quan es perd la memòria del que el Senyor ha fet en la pròpia vida, tot es converteix en obra d'un mateix. Només la memòria de l'acció de Déu fa possible la resposta real a les dificultats de la vida. Fàcilment, però, ens convertim en dones i homes que sempre "van a la seva". Necessitem la intercessió d'un germà o d'una germana, com Moisès, que intercedeixi per nosaltres ?al Senyor. És el ministeri d'amor que es realitza en l'Església quan es prega els uns pels altres. En aquesta pregària per tota l'Església, per tota la comunitat, realitzem un autèntic servei sacerdotal. La pregària comunitària puja al Senyor, li arriba al cor, i el porta a fer-se enrere de la seva condemna, com va succeir en aquesta circumstància: "Llavors el Senyor es va desdir del mal amb què havia amenaçat el seu poble". La pregària és una força extraordinària en mans dels creients com tantes vegades Jesús va recordar als seus deixebles: "Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells" (Mt 18,19-20).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
