Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amós 9,11-15
"Aquell dia, aixecaré
la cabana de David, que està caient.
En refaré les esquerdes,
n'aixecaré les ruïnes,
la reconstruiré com era abans,
perquè tornin a prendre possessió
d'allò que queda d'Edom
i de totes les altres nacions
que portaven el meu nom.
Ho dic jo, el Senyor, i ho compliré.
"Vénen dies que es podrà llaurar
poc després d'haver segat,
i que es podrà sembrar
just després de trepitjar el raïm.
Les muntanyes regalaran de most,
en regalimaran tots els turons.
Ho dic jo, el Senyor.
Renovaré la vida d'Israel, el meu poble:
reconstruiran les ciutats desolades i les habitaran,
plantaran vinyes i en beuran el vi,
conrearan hortes i en menjaran els fruits.
Els implantaré a la seva terra,
i ningú no els arrencarà mai més
del país que jo els havia donat."
Ho diu el Senyor, el teu Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta ha reprovat al poble d'Israel el fet que, especialment en temps de bonança, ha transformat el privilegi de ser elegit per Déu en motiu d'orgull i d'oblit de la seva Llei. L'orgull sempre allunya de Déu i porta inevitablement a la ruïna. És un tema recurrent en la història d'Israel que els profetes no deixen d'estigmatitzar, instant els creients a no perdre la memòria del seu origen i la necessitat de salvació que no deixen mai de tenir. És una dimensió constant de la fe, tant de la jueva com de la cristiana: també nosaltres els deixebles de Jesús som febles i esclaus del pecat si deixem de recordar l'amor de Déu en la nostra historia. Déu ens ha cridat i ens ha alliberat perquè ha vist la nostra esclavitud i la nostra necessitat de salvació. El profeta després de pronunciar molts oracles contra Israel que s'havia apartat de Déu, ara comunica una paraula de consol a la "resta" del poble que s'ha mantingut fidel al Senyor. La casa de David es descrita com una "cabana" en ruïnes. Però quan tot sembla perdut intervé la paraula profètica que consola: allò que és impossible als homes és possible a Déu. La casa de David serà reconstruïda -encoratja Amós- i regnarà sobre les nacions, i la terra produirà amb tal abundància que no hi haurà discontinuïtat entre la sembra i la collita. El vi nou i els fruits de les hortes anuncien els temps messiànics. Déu, a través del seu poble Israel, vol estendre a tots la seva misericòrdia i la seva salvació. Amb la vinguda de Jesús, també nosaltres hem estat elegits per complir aquesta missió de salvació universal. Estem cridats a viure no per nosaltres mateixos, sinó pel somni de Déu: la salvació de la família humana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
