Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ezequiel 12,1-12
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
-Tu, fill d'home, vius enmig d'un poble rebel, que té ulls per a veure-hi i no hi veu, i orelles per a escoltar i no escolta; és un poble rebel. Ara tu, fill d'home, de dia i davant de tothom, fes-te un farcell d'allò que necessita un deportat i emigra, a la vista de tothom, del lloc on ets, cap a un altre indret. Qui sap si encara hi veurà, aquest poble rebel! De dia, en presència d'ells, fes el teu farcell com un farcell de deportat, i al vespre surt, també en presència d'ells, com els qui són duts a l'exili. Primer, a la vista de tothom, obre un forat a la paret i fes-hi passar el farcell. Després, a les fosques, davant de tothom, carrega't el farcell a les espatlles i surt amb la cara tapada, per no veure el país. Vull que siguis un presagi per al poble d'Israel.
Jo ho vaig complir, tal com el Senyor m'ho havia manat: de dia vaig fer el farcell, com un farcell de deportat; al vespre, amb les mans, vaig fer un forat a la paret, em vaig carregar el farcell a les espatlles i vaig sortir a les fosques davant de tothom.
Al matí el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
-A tu, fill d'home, la gent d'Israel, aquest poble rebel, ¿no t'han preguntat què fas? Doncs digues-los: "Això declara el Senyor Déu: Aquest presagi es refereix al rei i a tota la gent d'Israel que habita a Jerusalem." Digues: "Sóc per a vosaltres un presagi. Això que jo he fet, ho faran també amb ells: seran fets captius i deportats. I el rei es carregarà el farcell a les espatlles i sortirà a les fosques pel forat que hauran obert en el mur per fer-lo passar, i es taparà la cara per no veure amb els seus ulls el país.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta rep del Senyor l'ordre de mostrar -a través d'una escena molt reveladora- les conseqüències que es deriven de la seva duresa de cor. La seves oïdes ha deixat d'escoltar la Paraula de Déu i el seus cors s'ha endurit fins al punt de no comprendre l'amor que Déu els té. Així doncs, a través d'un gest simbòlic, Ezequiel profetitza la imminent caiguda de Jerusalem i l'exili del rei Sedecies i del poble a Babilònia. Sovint, a les pàgines de la Bíblia es remarca que el poble del Senyor te ulls i té orelles però no veu les obres del Senyor i no escolta la seva paraula. Però no obstant aquesta duresa, el Senyor continua mostrant la seva preocupació pels seus fills i mai no deixa d'enviar els seus missatgers: "Qui sap si encara hi veurà, aquets poble rebel" (v. 3), diu. Per això demana a Ezequiel -fins a set vegades, és a dir, sense cansar-se mai- que reculli ràpidament totes les seves coses i les deixi fora de casa com si s'estigués preparant per anar-se'n, i faci un forat al mur per sortir de casa. És la imatge de l'emigrant, que encara avui qüestiona les nostres comunitats. La seva presència ens parla d'un destí comú que no pot ser ignorat i que demana a tots de tenir ulls per veure-hi i orelles per sentir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
