Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 4,7-16
Cada un de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist. Per això diu l'Escriptura:
Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius,
va repartir dons als homes.
Ara bé, això de va pujar vol dir que abans havia baixat a les regions inferiors, és a dir, a la terra. El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per omplir totes les coses. I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d'altres el de ser profetes, a d'altres el de ser evangelitzadors, a d'altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d'edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l'home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist.
Així ja no serem infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè dels enganys humans i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error. Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l'amor, creixerem en tot vers el Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d'acord amb l'energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l'amor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol, després de subratllar la indispensable unitat de l'Església, dirigeix ??la seva atenció cap als creients considerats individualment. I demostra que la unitat no significa anivellar i uniformitzar. "Cada un de nosaltres", escriu Pau, rep un do especial per estar al servei de la comunitat. Per tant, cada deixeble té la responsabilitat envers l'altre i envers la comunitat sencera. Aquest és el significat d'una Església que no és "clerical", però sí de poble, és a dir, on tots tenen la responsabilitat de la totalitat, cadascun segons els dons rebuts. Ningú no ha de fugir de la responsabilitat envers el cos sencer de l'Església. L'apòstol, prenent la frase del salm: "va repartir dons als homes" (Sl 68), enumera alguns dons que el Senyor atorga als creients: hi ha els apòstols, que són al fonament de l'Església; hi ha els profetes, els homes de l'Esperit que fan viva la Paraula; hi ha els evangelistes, que anuncien l'Evangeli; hi ha els pastors i els mestres, responsables de l'orientació pastoral de la comunitat i de l'ensenyament. Tots aquests dons són donats als qui formen el poble sant "perquè exerceixin el ministeri d'edificar el cos de Crist". I en aquest ministeri de servei cadascú arriba a "l'home perfecte". La perfecció, per tant, no consisteix en la realització d'un mateix, sinó en l'assoliment de la talla de Crist. "Ja no serem infants", diu l'apòstol als cristians d'Efes, és a dir, persones immadures llançades com un vaixell a mercè de les ones, o enganyades per falsos profetes. La maduresa de la fe consisteix en el creixement de tot el cos, que "va creixent i edificant-se en l'amor", és a dir, en viure l'Evangeli junt amb tota la comunitat de deixebles. No n'hi ha prou en conèixer, és necessari estimar, donar la vida pels altres. L'amor fa resplendir la veritat i fa créixer l'Església.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
