Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 6,36-38
"Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós.
(Mt 7,1-5)
"No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ser misericordiós com Déu, significa tenir un cor com el seu, una sol·licitud com la seva, un amor com el seu. El cert és que si per nosaltres és impossible tenir un cor així, el món en té necessitat. La misericòrdia, que no té res a veure amb un sentiment edulcorat, és una força que canvia els cors i la història, com l'ha canviada Jesús que, ple de misericòrdia, passava pels pobles i les ciutats del seu temps i portava guarició i alegria. De la misericòrdia evangèlica brolla el manament de no jutjar i perdonar. Qui es pensi que pot jutjar-ho tot, serà ell el qui serà jutjat. És una exhortació pertinent. S'entén jutjar en el sentit de condemnar algú, de posar-lo en el punt de mira i evitar que canviï. Una altra cosa, per descomptat, és condemnar l'error. Mai s'ha de "condemnar", és a dir, identificar el pecat amb qui peca. Els qui condemnen ho fan generalment només amb els altres, mai amb ells mateixos. Som molt hàbils en veure la palla en l'ull de l'altre i a no veure la biga en el nostre. Jesús adverteix: "Perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran". I afegeix que tot això es farà realitat amb abundància. L'exemple del gra que omple la mesura fins a vessar, mostra l'excés d'amor i de misericòrdia de Déu: misericòrdia que el món d'avui necessita. Déu continua vessant amb escreix la seva misericòrdia sobre nosaltres, amb el risc de desaprofitar-la.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
