Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 16,9-15
Després que Jesús hagué ressuscitat el primer dia de la setmana -el diumenge- de bon matí, es va aparèixer primerament a Maria Magdalena, de qui havia tret set dimonis. Ella anà a anunciar-ho als qui havien conviscut amb Jesús i que ara estaven afligits i ploraven. Però aquests, quan van sentir que Jesús vivia i que ella l'havia vist, no la van creure.
Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure.
Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva manca de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. Els digué:
-Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la creació.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista Marc, a diferència dels altres evangelistes, fa una narració breu i concisa de les tres aparicions: a la Magdalena, als dos d'Emmaús i als Onze en el cenacle. Tots són enviats al món a comunicar l'Evangeli de l'amor que venç la mort: "Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la creació". Maria Magdalena, que Jesús havia alliberat de set dimonis és, també pel segon evangelista, la "primera" anunciadora de la resurrecció. Ella, "que ha estimat molt" i que, per aquest motiu, molt li ha estat perdonat, rep el privilegi de ser la primera deixeble del Ressuscitat, i la primera a qui es confiada la tasca de portar l'Evangeli de la resurrecció als deixebles. Els apòstols no la creuen perquè són encara esclaus de la mentalitat d'aquest món. No n'hi ha prou amb estar "afligit i plorant", per estimar Jesús. No basten els nostres sentiments personals, els nostres pensaments, les nostres opinions. Allò que importa és l'escolta d'un altre que ens comunica l'Evangeli en nom de Jesús. La humilitat, que és la porta que condueix a la fe, requereix escoltar, estar atent a altres coses més enllà de les pròpies, que venen del cel. En aquest cas és la veu d'una dona que ha vist el Senyor ressuscitat. Jesús, des del moment de la resurrecció, se serveix de la debilitat d'aquesta dona per confondre la presumpció dels deixebles. La tradició bizantina, amb gran saviesa espiritual, l'anomena "l'apòstol dels apòstols". Aquesta passatge evangèlic ens suggereix que a cada deixeble li és confiada la missió de comunicar la resurrecció de Jesús, la seva victòria sobre el mal i sobre la mort. No és casualitat que els primers en anunciar la resurrecció no hagin estat els apòstols, sinó una dona i dos deixebles sense nom.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
