Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,27-31a
"Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però torno a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d'aquest món. No és que ell tingui poder sobre mi, però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m'ha manat.
"Aixequeu-vos, anem-nos-en d'aquí!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Us deixo la pau, us dono la meva pau". Jesús promet el do de la seva pau, la pau messiànica que aplega tota benedicció de Déu. No és una pau qualsevol, sinó la que ell mateix viu i que neix de la certesa de no estar sol, de la confiança de no sentir mai que falten el suport i la consolació de Déu. És una herència que només posseeixen els deixebles i de la qual han de ser testimonis en el món. Estar a "la dreta del Pare" significa que amb la resurrecció té ple poder sobre el món, sobre la història. No solament no s'allunya d'ells i del món. sinó que el Senyor restarà més a prop de tots els homes, siguin on siguin, i no deixarà mai sol a ningú i els ajudarà a no sucumbir al mal. De fet, els deixebles es dispersaran pels camins del món per comunicar l'Evangeli, però ell els acompanyarà a tot arreu sostenint-los amb la seva pròpia força. Com és obvi, el príncep del mal, el diable, continuarà la seva obra de divisió, actuarà perquè es desfaci el llaç d'amor entre Jesús i els seus amics. Però els deixebles no estaran sols a oposar-s'hi. El mateix Jesús els protegirà. Com assegura el mateix Jesús: "...arriba el príncep d'aquesta món. No és que ell tingui poder sobre mi...". En el camí d'aquesta obediència a Déu, els deixebles descobreixen la perennitat de l'amor, que inclou també la creu, però que té com a finalitat la resurrecció, és adir, la victòria de la vida sobre la mort.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
