Record de la Pregària pels nous màrtirs del segle XX, presidida per Joan Pau II, durant el Gran Jubileu de l'any 2000, al Colosseu de Roma al costat dels representants de les Esglésies cristianes. Llegir més
Record de la Pregària pels nous màrtirs del segle XX, presidida per Joan Pau II, durant el Gran Jubileu de l'any 2000, al Colosseu de Roma al costat dels representants de les Esglésies cristianes.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,12-17
Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat". Jesús no diu simplement "estimeu-vos els uns als altres", sinó que afegeix la mesura que aquest amor recíproc ha de tenir: "com jo us he estimat". En l'al·legoria del cep ja es podia deduir la qualitat de l'amor evangèlic: la saba que el cep infon al sarment és justament l'amor de Jesús. Per això, l'amor dels deixebles no és un amor qualsevol, no és un amor que neixi d'ells mateixos, de la pròpia tradició, del seu caràcter, de l'educació que han rebut. L'amor evangèlic és un amor que es rep del mateix Jesús. És l'àgape, és a dir l'amor de Déu vessat en els nostres cors. Es tracta d'un amor totalment gratuït que s'oblida de si mateix i arriba fins a donar la vida pels altres. D'aquesta manera ha estimat Jesús. Jesús explica la nova relació instaurada entre ell i els deixebles amb la dimensió de l'amistat. Ja Abraham és anomenat per Déu el seu "amic" i no el seu servent, perquè Déu no li amaga res. Tampoc Jesús té servents, només té amics. La paraula "amic" és per Jesús una paraula que compromet la seva vida. Jesús experimenta l'amistat amb tots, també amb Judes, que el va trair. I si es vol trobar una preferència en aquesta amistat divina, és la que Déu té envers els més febles, els pobres, els pecadors, els exclosos. Una preferència així tots l'hem de viure i en l'Església ha d'aparèixer amb una claredat extrema. L'amor preferencial pels pobres és la marca que identifica la qualitat divina de l'amor. És la profecia que els cristians estan cridats a testimoniar en aquest temps.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
