Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 5,43-48
"Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però detesta els enemics.
"Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?
"Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, després de recordar als deixebles la sentència, extreta del Levític (19,18): «Estima els altres, però detesta els enemics», proposa el seu Evangeli que la capgira: «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen». El manament de l'amor als enemics el trobem en el mateix cor del missatge evangèlic. Citat amb freqüència en els primers textos cristians, és presentat com el fet nou i específic del cristianisme, el qual sorprèn els pagans en gran manera. Era una de les dimensions centrals de la predicació missionera. Només a l'Evangeli és present el tema de l'«amor» pels enemics mentre són, de fet, enemics. Es tracta precisament de l'amor pels enemics en la seva maldat. No es tracta d'estimar-los també a ells, sinó precisament a ells. I la raó d'aquest amor rau en la manera de fer del mateix Déu. El manament de l'amor als enemics no correspon a una suposada harmonia de la creació, sinó a una revelació directa de Déu, del seu mateix ésser. Per això, l'amor és el primer dels manaments. Precisament perquè «Déu és amor» per a tothom. Per tant, és el cor de la vida del deixeble i de l'Església, la seva veritable saviesa. I es contraposa clarament a una concepció de la saviesa humana que admet sentiments d'odi i de venjança, i els considera raonables. Jesús ho ha posat en practica quan dalt de la creu ha pregat pels seus botxins. I molts màrtirs, començant per Esteve, han viscut amb el mateix esperit. De fet, un amor així no ve dels homes, ni brolla naturalment del nostre cor: ve de dalt, de Déu, el qual fa sortir el sol sobre justos i injustos, sense fer diferències. I dóna a tothom el seu amor, gratuïtament. Els deixebles són cridats a viure en aquest horitzó d'amor, que ve del cel i transforma la terra. Hi ha un «més enllà» de l'Evangeli que no pot ser ignorat: «si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» Si acollim el seu amor entrem en la via de la perfecció de Déu. En un temps en el qual domina la lògica de la confrontació i de la recerca de l'enemic, l'exhortació a estimar els enemics és alliberadora. Només d'aquesta manera l'amor venç de veritat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
