Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 8,5-17
Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava:
-Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement.
Jesús li diu:
-Vinc a curar-lo.
El centurió li respon:
-Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; però digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè també jo, que estic sota l'autoritat d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu servent li mano: "Fes això", i ho fa.
Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien:
-En veritat us dic que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els fills del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
Després Jesús digué al centurió:
-Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut.
I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.
Jesús va arribar a casa de Pere i trobà que la sogra d'aquest era al llit amb febre. Llavors li tocà la mà, i la febre va deixar-la. Ella es va aixecar i es posà a servir-lo.
Al vespre li van portar molts endimoniats. Jesús va treure els esperits malignes només amb la seva paraula, i va curar tots els malalts. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes:
Ell va portar les nostres febleses
i prengué damunt seu les nostres malalties.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús entra a Cafarnaüm. Se li acosta un centurió, home aliè al culte i a la tradició d'Israel. Aquest militar té un servent a casa que està malalt i «sofreix terriblement». El seu cor és ple de dolor pel seu servent. I decideix dirigir-se a Jesús. I quan hi parla no li demana la guarició del seu servent, es limita a exposar-li la seva situació. Jesús veu el dolor en el ulls d'aquell home, es commou i li diu: «Vinc a curar-lo». El centurió amb una espontània sinceritat diu que no és digne que el Mestre vagi a casa seva. Està avergonyit davant un home tan bo. I pronuncia aquestes paraules esplèndides que encara avui repetim en la litúrgia: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo». Dues vegades el centurió tracta Jesús amb el títol de «Senyor». Ell, un no creient, s'hi dirigeix amb un terme religiós en el sentit que mostra total confiança en Jesús: n'hi ha prou amb una sola paraula perquè el seu servent sigui guarit. Realment aquest centurió és un exemple per tots nosaltres, i el comentari de Jesús sobre la fe del centurió també ens el podem aplicar: «En veritat us dic que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe». I li diu al centurió: «Que es faci tal com has cregut». Escriu l'evangelista: «En aquell mateix moment el criat es va posar bo». Hi ha una força de guarició que depèn de l'amor que no sap de límits ni de distàncies. Tota l'activitat de Jesús a Cafarnaüm és marcada per la proximitat als malalts. En aquest món tan marcat per la malaltia Covid 19, és realment un exemple. La jornada acaba amb l'escena extraordinària de Jesús traient els esperits malignes dels molts «endimoniats» que li porten davant de la porta de la casa. És una escena que qüestiona les nostres comunitats: ¿són com la casa de Cafarnaüm amb les portes obertes a aquells que necessiten consol, guarició i salvació? ¿No hauria de fer-se realitat també en el nostre temps, la profecia d'Isaïes que l'evangelista recorda: «Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties»?
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
