Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell. Els musulmans celebren la Festa del Sacrifici (Aid al-Adha). Llegir més
Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell. Els musulmans celebren la Festa del Sacrifici (Aid al-Adha).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 12,46-50
Mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué:
-La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.
Ell li respongué:
-¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?
Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
-Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
És un episodi present en tots els sinòptics. I aquest fet ja indica com en va ser d'important per a la primera comunitat cristiana. Jesús està parlant a la multitud, quan la seva mare i els seus germans arriben i miren de trobar-lo. La gent que el rodeja impedeixen als parents acostar-se a ell. L'evangelista puntualitza que els parents estan «fora», és a dir, no es troben entre els qui l'escoltaven. Es tracta d'una observació, per tant, que no és només espacial. L'evangelista subratlla que la fe no arriba a través dels lligams de sang sinó a través de l'escolta de la Paraula de Déu. A qui li diu que «fora» hi ha la seva mare i els seus germans que l'esperen, Jesús respon que la seva mare i els seus parents són aquells que l'escolten, precisament els qui són «dins» per escoltar la predicació de l'Evangeli. Jesús volia que quedés clar quina era la seva veritable família, la que formaven els seus deixebles, aquells que el seguien, els pobres que confiaven en ell. La Paraula de Déu purifica les relacions «naturals» i en crea de noves a través de l'acció de l'Esperit vessat en el cor. De l'escolta de la Paraula de Déu neix una nova família, molt més gran i consolidada que la natural. Els llaços de fraternitat que Jesús ha vingut a construir no es basen en nosaltres mateixos i en les pertinences d'aquest móns, sinó en l'escolta de la Paraula de Déu. La comunitat cristiana reunida per l'Evangeli és una benedicció per a tota la societat i especialment per als qui estan sols, pels pobres, pels abandonats, pel afligits, pels perseguits. Per a tots aquests, la comunitat de deixebles és sovint l'única família que els acull i en té cura.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
